La mosca negra creix sense control a la desembocadura de l’Ebre

La mosca negra no pica, mossega. Queixalades punyents que couen i posen la pell ben vermella. Ho va patir recentment el conseller d’Interior, Miquel Buch, que fins i tot es va haver de medicar per pal·liar els efectes de les picades que va rebre durant la seva estada a Vinebre per supervisar l’evolució de l’incendi forestal de la Ribera d’Ebre. Però la mosca negra la pateixen contínuament els habitants de les Terres de l’Ebre, la zona més afectada de Catalunya per aquesta plaga que colonitza els marges dels rius i prolifera sense control a la desembocadura de l’Ebre.

Fa gairebé dues dècades que en municipis com Benifallet, Xerta o Tivenys lluiten infructuosament contra la proliferació de la molesta mosca negra. Portar peces de màniga llarga a l’estiu ha esdevingut una necessitat per a uns veïns que es passen el dia untant-se amb cremes i repel·lents. L’incendi de la Torre de l’Espanyol —amb el desembarcament massiu, als dominis de la mosca, d’efectius d’emergències, mitjans de comunicació, polítics i representants de l’administració— ha donat difusió a un problema endèmic d’aquest territori, on sovint s’escolta un pronòstic agre: “Si la mosca negra la tinguessin a Barcelona, ja estaria solucionat”. Un lament repetitiu, el de les Terres de l’Ebre, on la comparació amb altres territoris alimenta el sentiment de desemparança i desatenció.

Ara, una vegada s’ha difós l’assumpte, el temor és que la mosca perjudiqui la reputació de la zona i n'erosioni la imatge turística. Des de la mateixa Plataforma d’Afectats de la Mosca Negra s’ha sortit al pas per temperar el discurs. La picada més crítica es redueix a dues franges del dia, al matí i al capvespre, i s’indica que durant les èpoques de més calor l’insecte “ni es veu”. El missatge pretén preservar l’atractiu turístic del sud de Catalunya durant l’estiu i, en aquest sentit, s’afegeix que en la coneguda desembocadura del riu la mosca no té presència perquè la salinitat de l’aigua la repel·leix.

El Consorci de Polítiques Ambientals (Copate) s’encarrega d’aplicar el tractament contra la mosca negra. Els tècnics van fer el 3 de juliol la quarta tanda de fumigació aquest any. Al llarg de tota la part baixa del riu s’aplica un producte biològic que redueix les poblacions de mosca i que no té efectes per a l’entorn ni per a les persones. Raül Escosa, director de l’àrea de salubritat pública del Copate, nega que la població de mosca negra sigui més intensa que abans, però sí que destaca que “és una evidència” que els tractaments s’apliquen tard. “Les plagues no volen saber res de pressupostos ni de processos administratius. A l’insecte se l’ha de combatre durant tot el cicle”, diu.

Atacar a l’hivern

El moment òptim, segons Escosa, és en els mesos més freds, perquè els insectes són més vulnerables. En l'última dècada, des que es va començar a tractar la mosca negra com una plaga, només una vegada s'han aplicat els tractaments en època hivernal. Escosa lamenta la quantitat de peces que cal encaixar per poder intervenir a temps. “Actuar al riu Ebre exigeix col·laboració entre l’administració catalana i l’espanyola, cal tenir totes les autoritzacions i és necessari que la Confederació Hidrogràfica actuï sobre el cabal del riu”. Mentrestant, la mosca negra continua mossegant.

La proliferació d’aquest insecte té una relació directa amb el grau de transparència de l’aigua. Com més clara, més fàcil per als macròfits arrelar al llit del riu. En canvi, els resulta més difícil alimentar-se quan l’aigua baixa argilenca.

Els macròfits són una mena d’alga verdosa que, gràcies a les seves llargues i fines arrels, es desenvolupen a prop dels marges del riu. La mosca negra troba en els macròfits un hàbitat idoni per reproduir-se i créixer. Escosa resumeix el canvi observat a l’aigua: “Abans, et banyaves al riu i no et veies els peus, ara des de la superfície pots veure fins a quatre metres de profunditat”.