La conquesta portuguesa del cor de Catalunya

Quan s’entra a la Sagrada Família, es trepitja terra portuguès. Quan es brinda amb cava, tret del líquid, tot és portuguès. No hi ha gaire empremta portuguesa a Catalunya, i encara és menor a la inversa, però la seva presència toca les arrels de l’economia regional, especialment en aquest segle. No fa tant, fa uns 50 anys, per exemple, Espanya era líder mundial de la indústria del suro, més concretament, Catalunya, i encara més, Girona, i si s’apunta a una saga familiar, els Nadal.

Cassà de la Selva i Palafrugell concentraven un negoci que semblava que era tan segur com el funerari: tancar les ampolles de vi. Fins que a algú se li va passar pel cap fabricar taps de plàstic, més barats i amb el suposat avantatge d’eliminar el vi picat per culpa del suro. La moda va arrossegar bona part de la indústria catalana del sector, que només pensava a vendre, mentre que a Portugal una família només pensava a comprar. En mig segle el tron mundial del suro va canviar de geografia i de mans, de Catalunya a Portugal i dels Nadal als Amorim.

La família portuguesa comprava tot el que podia al seu país i a fora, de vegades la matèria prima i de vegades la manufactura. I així el 2007 va adquirir la fàbrica dels Nadal i al cap de cinc anys va comprar Trefinos, la surera més important de Catalunya, anomenada així perquè d’aquí sortien els taps de luxe, très fins.

Avui l’empresa portuguesa tapa 5.400 milions d’ampolles, un terç de totes les que es fabriquen al món, domina el 35% del mercat del tap i el 25% de l’explotació del suro. António de Amorim viatja molt per Espanya i Catalunya, és amic dels Nadal i fins i tot llegeix els llibres del Rafael sobre la saga familiar i la història de la seva decadència manufacturera, a la qual uns i altres han contribuït.

Els Amorim van veure en el suro el que la resta no van saber veure, que era un producte únic, natural, lleuger, un aïllant tèrmic i també acústic. “L’element més màgic”, com ha deixat dit Josep Roca, sommelier d’El Celler de Can Roca. “És un element orgànic, expansiu. És un guardià de tresors i el primer confident d’allò que guarda. El suro simbolitza la naturalitat”.

La indústria depèn cada any menys de les ampolles. El 30% dels ingressos de l’imperi Corticeira Amorim provenen d’aplicacions alienes a les ampolles, des d’aïllaments per a avions i trens fins a les habitacions infantils. Els 7,5 milions d’euros que cada any destina a la recerca van donant els seus fruits, ja sigui per obtenir el tap de rosca Helix com per crear el terra de la Sagrada Família, resistent a les multituds i esmorteïdor dels sorolls.

La preocupació d’António Amorim és que a curt termini no hi haurà suro per a la creixent demanda. Per evitar-ho, accelera, d’una banda, la producció amb cultiu d’alzines que comencin a donar suro amb 10 anys en lloc de 25; de l’altra, busca terrenys on creixen alzines i sureres encara sense explotar. És el cas de les terres altes de Tarragona, amb milers d’hectàrees d’alzines salvatges.

El portuguès fa anys que truca a la porta de la Generalitat, però no sap quina porta és la bona, qui mana o qui decideix i, en cas que trobi la persona, si la seva decisió és sostenible en el temps. Amórim ven un projecte en què tothom hi sortiria guanyant: es fixaria la població rural –la feina de pelar el suro és la més ben pagada de l’agricultura–, s’evitaria l’alt risc d’incendi que hi ha a la zona en el seu estat actual d’abandonament, i la seva empresa augmentaria la collita de suro. El portuguès –intercanviant els papers dels tòpics antropològics– és l’aventurer i impulsiu inversor, mentre que l’Executiu (?) català, o el que sigui, s’ho mira.

Per descomptat, el cava i els vins del Priorat tenen assegurat, gràcies a inversors portuguesos, els taps i també les ampolles. Rita Mestre Mira de Silva Domingues és propietària –amb la seva extensa família– de BA Vidro, un segle d’història fabricant ampolles. Més de 50 milions es destinen a Freixenet i altres marques de cava. Les famoses ampolles blanques i els benjamins provenen de fàbriques dels Silva Domingues, repartides per Portugal, Espanya, Alemanya, Bulgària, Romania i Grècia, d’on surten cada dia 14 milions d’ampolles.

Passa el temps, i ara de Catalunya van cap a Portugal onades de turistes que descobreixen el Monestir dels Jerónimos i els negres del Duero i els blancs del Dão, i amunt i avall viatgen la tecnologia i la inversió. Cada un en un extrem de la Península, d’esquena, un cap a l’Atlàntic i l’altre cap al Mediterrani, però al final, sempre hi ha gent que prefereix mirar cap a una altra banda, més enllà i més diferent.