L’enrenou dels últims dies no treu les ganes de festa

El mal rotllo dels últims dies, que si es fa, que si no es fa, que si ningú ens vol, es va esfumar de cop en trepitjar l'herba artificial del Sónar. Notaves que tornaves a casa. Més encara quan primer triple Dengue i després Oliver Lee de Snakehips van fer que la tarda es bressolés alegrement en un vaivé de cossos que vibraven. Hi havia ganes de festa i la gent es va llançar jugant-se la vida a gaudir del festival, i que es fotin els problemes. L'única cara llarga que es veia era la d'Ángela Molina (al cotxe amb Virginia Rousse, booker de Sónar) en la inquietant imatge promocional, un fotograma de l'últim curtmetratge de Sergio Caballero, unes imatges que es projecten a l'espai Sónar Spoliler.

El costat artístic experimental/extravagant del festival ho sintetitzava bé, a banda de la bruixeria tecnològica del Sónar+D (hi ha el ganxo de Zarpa d'acer i pots anar a la lluna, i veure què se sent quan prens ayahuasca, i dirigir-te a tu mateix en format cor), J'Kerian Morgan, aka Lotic, amb la seva actuació sci-fi en què ell/ella entrava en una mena de semiesfera a l'estil Stargate i llançava imatges en què s'alternaven la Malèfica de Disney amb les androides de plaer de Blade Runner, la Storm de la Patrulla X i l'ambient de les festes a Coruscant.

Menys públic d'entrada (qui signa aquestes línies va arribar fins a l'escenari i gairebé a tocar de Lotic per veure si era real), tot i que després Arca ho va petar, i també menys calor del que es preveia en ajornar les dates. Tot i així, la gent, previnguda, hi ha anat vestida amb el que era mínimament indispensable per mantenir la decència i en alguns casos clamorosos (i eventualment ovacionats) ni tan sols això.

Com sempre al Sónar, hi ha hagut qui ha volgut destacar per estrany i s'ha calçat botes, què passa, o s'ha vestit de plàstic; ja s'ho faran. Amb aquesta pinta no haurien de posar-se al sol, ni apropar-se a l'estand promocional de Calvin Klein en què la gent es retrata in fire, envoltada de flames, com si fos en una foguera o a l'infern. Al que anava vestit de plàstic de dalt a baix de plàstic tampoc li caldrà, intueixo, passar per l'estand que ha posat Durex.

El canvi de dates no sembla que hagi influït gaire en el tipus de públic, que és el que acostumava a ser: inclassificable per heterogeni. Veus des del paio que va amb la bossa de la Fira del Llibre de Buenos Aires al jove amb arracades d'or a les orelles (i ves a saber on més), passant pel grup de barbuts amb panxeta i aspecte de comiat de solter dels Àngels de l'Infern, o la noia revestida amb làmines daurades (i que va tenir el dubtós privilegi de ser la primera a vomitar en aquest Sónar).

Cal destacar la fina ironia del lema que duia un altre espectador: "Més incomprès que Yoko Ono". N'hi ha hagut força que s'han apuntat al body painting fosforescent que s'aplica aquí a qui vulgui i que els dona un aspecte com radioactiu.