Franco i el Tribunal Suprem

Franco va arribar a ser cap d’Estat amb enganys i deslleialtats als seus i als contraris. Res d’excepcional. Era coneixedor de la il·legalitat de la seva conducta i, quan va acabar la guerra, va “encarregar” a les màximes autoritats jurídiques de la Nació un dictamen (que, per descomptat, li va ser favorable) sobre la legitimitat de la seva rebel·lió però no perquè en declaressin la legalitat. Fins aquí ni tan sols podia arribar "el Caudillo por la Gracia de Dios".

A Espanya des de la primavera del 1938 van coexistir dos Tribunals Suprems, el franquista, establert a Valladolid, i el republicà, que va estar, cap al final, situat a Barcelona fins al seu exili parcial el 1939. L’actual Tribunal Suprem és l’hereu o continuador del franquista. És així.

Les relacions de Franco amb la Justícia van ser complexes però no sense precedents: respecte formal, abandonament material, gran buidatge competencial amb l’atribució de totes les matèries d’interès polític i social a tribunals especials, des dels militars fins a les magistratures del treball (tots els membres eren designats a dit i retribuïts per assegurar-ne la fidelitat i obediència). Els autèntics jutges van ser col·locats en un nivell decoratiu.

La passivitat còmplice i el silenci del Tribunal Suprem durant tot el franquisme van ser notables, per adhesió o ridícula ambició. En una ocasió un magistrat va argumentar en una sentència que calia distingir entre “Govern”, “Règim” i “Estat”. Va ser sancionat i la resta en va prendre nota, si és que era necessari. Amb la unitat de poders de Franco no s’hi jugava.

La Transició, amb tota la seva complexitat, ens va portar al vigent sistema constitucional. El Poder Judicial, a criteri de molts, no ha estat objecte d’una autèntica democratització. És de lamentar que massa jutges “progressistes” s’hagin dedicat més al cultiu de les seves pròpies “carreres” que no pas a la tan necessària reforma democràtica de la justícia. Malgrat tot, cal reconèixer que no es tractava d’una tasca fàcil, tal com ha passat també amb altres estructures públiques i privades.

El Poder Judicial, a vegades, sembla entestat a donar la raó als autors d’aquests retrets. D’exemples n’hi ha molts, com ara la seva posició reticent respecte a la Llei de Memòria Històrica.

L’últim exemple l’ha donat la secció quarta de la sala tercera del Tribunal Suprem en suspendre, per unanimitat, el trasllat de les restes de Franco d'El Valle de los Caídos al cementiri d’El Pardo. Per cert, diversos dels magistrats pertanyen a un grup religiós recordat per haver donat suport al tardofranquisme.

Aquesta suspensió era obligada, des de la legalitat? No, ni de bon tros. El ponent i el president del Tribunal, per dir-ho tot, provenen de la càtedra universitària, i això s’esmenta perquè ens adonem que les arrels d’aquest neofranquisme postconstitucional, conscient o frívol, són plurals i d’origen divers.

Resumim el conflicte. L’acord suspès és, atenció, del Consell de Ministres i la suspensió demanada es basava en el fet que, si aquesta no s’acordava, el recurs perdria la seva finalitat legítima, tot i que s’admetia, amb tota la raó, que res impediria que, si no s’acordés la suspensió i després es donés la raó en el fons del recurs, les restes es retornessin a la seva sepultura originària.

La Transició, amb tota la seva complexitat, ens va portar al vigent sistema constitucional. El Poder Judicial, a criteri de molts, no ha estat objecte d’una autèntica democratització

El Tribunal comparteix aquesta tesi i quan tot indicava que la suspensió, amb naturalitat, seria denegada, el Tribunal argumenta que si no es decretés la suspensió es produiria una situació “extraordinàriament perjudicial” no només per als recurrents (la família Franco), sinó també per a l’interès públic per les singularitats i circumstàncies úniques que concorren en aquest cas.

En què consisteixen aquest interès públic i circumstàncies úniques? Doncs en el “greu trastorn per als interessos públics encarnats en l’Estat i en les seves institucions constitucionals, tenint en compte la significació de D. Francisco Franco Bahamonde”, per haver estat cap d’Estat des del 1936. Inaudit.

És a dir que s’identifiquen els interessos de Franco, demòcrata notori, amb els de l’actual Estat social i democràtic de dret i les seves institucions. Sorprenent; per favor, actualitzem la nostra informació.

La motivació d’aquesta decisió, salvada, per descomptat, la probitat dels jutges, pot ser que es trobi en bona part dels casos en la manca de coneixements històrics i en la seva desconnexió de la realitat social.

Per acabar, el Tribunal reconeix que en l’acord del Consell de Ministres, encara gràcies, també està present l’interès general, tot i que difereix la seva ponderació en el moment de dictar la sentència, que promet fer en un termini raonable, una afirmació gratuïta i que sembla destinada a fer contents els eternament perdedors. Ja ho veurem.

Ángel García Fontanet va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.