L’escapada de Pedro Sánchez

En la política, com en la vida, hi ha tendència a eludir responsabilitats. La culpa sempre és dels altres: dels aliats (que no per això deixen de ser adversaris), de l’oposició, de la legislació vigent, dels electors que no van votar com calia. Tenim un exemple de manual en les negociacions de Pedro Sánchez per formar govern. Ho té tot al seu favor, dobla en escons el segon classificat, disposa de marge per repartir i sap perfectament que no hi ha alternativa viable a la seva candidatura. I, malgrat tot, no avança. I comença a deixar-se algunes restes de prestigi pel camí. Primer va festejar la seva imatge triomfal: el pària expulsat pels barons del PSOE ha estat capaç de derrotar successivament Susana Díaz, Mariano Rajoy i el tripartit de dretes, que es passeja per Europa de la mà de Macron, tot i que al final en va sortir escaldat.

Des del dalt de tot, Sánchez va assumir el paper d’impassible, fent crides a la responsabilitat en totes direccions perquè legitimessin la seva jerarquia. No serveixen de res les reiterades i solemnes negatives del PP i Ciutadans. L’objectiu és intimidar Iglesias i tranquil·litzar els poders fàctics, convençut que Podem, en risc d'esfondrament, no té cap més sortida que acceptar, tard o d’hora, el que li donin. Però Sánchez hauria de saber que Podem, per dir-ho amb paraules de Santiago Alba Rico, a vegades sembla que formi part de “certa esquerra que considera que la millor direcció és la derrota”. Així va passar, per exemple, a Madrid, on Pablo Iglesias, en retirar el suport a Carmena, va contribuir eficaçment a fer que l’esquerra perdés la capital.

Els dies passen i la imatge es deteriora. La realitat és que Sánchez no ha aconseguit formar una majoria

Els dies passen i la imatge es deteriora. La realitat és que, a dia d’avui, Pedro Sánchez no ha aconseguit formar una majoria: continua sense avançar amb el seu soci principal i fins i tot ha incomodat un aliat imprescindible com el PNB. “Estic disposat a considerar tots els escenaris”, ha dit. Hi ha un escenari alternatiu a un acord amb Podem que no siguin les eleccions? És difícil veure raons per a aquesta claudicació.

Pedro Sánchez justifica les seves línies vermelles en la negociació amb Podem per les diferències “en qüestions d’Estat”. I posa com a exemple el conflicte català. Es pregunta si Podem “seria en un Govern que hagués d’aplicar l’article 155”. Tot plegat confirma que la qüestió independentista té obnubilats els dirigents polítics espanyols (i no només la dreta) i que Pedro Sánchez tampoc ha entès que el pacte entre els seus cosins germans del PSC (que estan demostrant una inusual habilitat política) i Junts per Catalunya és un reconeixement en la pràctica del que molts es neguen a reconèixer amb les paraules: que l’etapa de la unilateralitat i de la confrontació s’acaba. Si Sánchez ho hagués captat, no brandaria ara el 155, sinó que més aviat buscaria aliances per a una estratègia que retornés el conflicte a la seva natural llera política.

Hi ha un escenari alternatiu a un acord amb Podem que no siguin les eleccions?

Plantejar les desavinences amb Podem en clau catalana és minimitzar les moltes altres prioritats d’Estat que l’esquerra podria compartir: la resposta als desafiaments econòmics i ambientals, la defensa de drets bàsics, el reconeixement a les persones i la regeneració democràtica per defensar la ciutadania quan es converteix l’economia en una finalitat en si mateixa i el subjecte en pura mercaderia. No tot comença i s'acaba en Catalunya.

La cirereta de l’escapada de Pedro Sánchez és plantejar una reforma de la Constitució per evitar un bloqueig com l’actual. Podria ser interessant –fins i tot signe de valentia– obrir el meló de la reforma constitucional: però és conscient Pedro Sánchez de tot el que pot entrar per aquesta porta si s’obre? En aquest context, limitar-la al tema que ell suggereix és un escarni. Segona: L’única garantia d’una majoria de govern estable és un sistema majoritari a dues voltes. Vivim en una monarquia parlamentària. L’elecció del president del govern per sufragi directe la faria insostenible: intensificaria la fractura entre la legitimitat dinàstica (eterna) i la legitimitat democràtica (renovada regularment). L’elecció del Parlament per sistema majoritari limitaria moltíssim la representació: a cada circumscripció qui arriba primer s’ho emporta tot. I, mantenint el sistema actual, donar la presidència a la llista guanyadora és una devaluació del règim parlamentari. Hi ha mil motius per canviar una Constitució gastada, però la dificultat d’un candidat per trobar els suports necessaris no és raó suficient. Les majories s’han de treballar.