Colm Tóibín: “En molts sentits, avui Espanya és incomprensible”

Quan escriu un conte, Colm Tóibín (Enniscorthy, 64 anys), l'irlandès errant que estima per sobre de tot la prosa de Henry James, se sent completament lliure. Les novel·les, diu, exerceixen certa pressió sobre ell, perquè al cap i a la fi s'adrecen a un lector, a algú a qui han de seduir prou perquè decideixi instal·lar-s'hi un temps. “No ens enganyem, les novel·les venen, els contes no”, subratlla. És una calorosa tarda de juliol a Barcelona, la ciutat on va viure tres anys (tres anys essencials per a la història d'Espanya: del 1975 al 1978) i a la qual torna sovint. Parla un català i un castellà perfectes. Respon gairebé sempre en anglès, tot i que no li fa res fer-ho en qualsevol de les altres dues llengües. I és pel fet que els contes no venen que se sent més lliure? “Exacte. El conte és innocent en la seva relació amb el món. No pretén res. És l'art per l'art. Una cosa semblant a escriure poesia”.

Si parla de contes és perquè s'acaba de publicar Mares i fills (Amsterdam en català, traduït per Ferran Ràfols), una antologia de relats que reuneix els millors de dos llibres, el mateix Mothers and Sons, publicada el 2006, i The Empty Family, de quatre anys després, més Estiu del 38, un conte publicat a The New Yorker que relata un episodi real que li va narrar un historiador a Tóibín quan va visitar la Pobla de Segur (Pallars Jussà) i que es remunta a una nit qualsevol durant la Guerra Civil. “Aquest historiador em va explicar que havia convidat un exgeneral franquista a visitar el poble per explicar-li el que hi havia passat i allò que estan passejant pel carrer i al militar el saluda una veïna, una dona gran, que devia tenir uns 75 anys, com si el conegués moltíssim. ‘Home, què hi fas tu per aquí’, li va deixar anar la dona. I resulta que havien flirtejat una d'aquelles nits en què els soldats treien les guitarres i bevien més del compte”, explica.

Així es construeixen els seus contes. A partir de coses que li expliquen o que ha viscut o que algú ha viscut per ell. Com Henry James, dirigeix l'espectacle des de fora, tot i que el material amb què juga és sensible. “Evidentment, el que senten els personatges és alguna cosa que he sentit jo, però ho deformo i ho refredo, com feia ell, fins que sembla una altra cosa”, afirma. I tant és així que a Barcelona, 1975, un relat en què assegura: “No hi ha res que no sigui cert”, on detalla diferents relacions sexuals amb nois en un pis de la plaça Reial els dies anteriors i immediatament posteriors a la mort de Franco, res et fa sospitar que pugui ser una autoficció. El seu modernisme apassionadament clàssic dota tot el que toca d'un aire tan universalment british, però d'un british deslocalitzat, com el de Henry James, que sembla un elaboradíssim artifici.

Admet que en la seva obra és “motor” constant la deslocalització, el desarrelament, i sobre això tracten precisament alguns dels relats, com La família buida. També parla de la pèrdua, de com la pèrdua d'algú que s'estima es pot transformar “en una energia que mai hauries sospitat que podies tenir”. “Li va passar a la meva mare, quan va enviduar”, afegeix, i li passa a la protagonista de la gairebé nouvelle El quid de la qüestió. Barcelona és un personatge clau en la col·lecció. Tóibín viatja al passat per retratar com, durant la Transició, “no va passar res”, a La nova Espanya, relat en què una jove que va emigrar als seixanta torna a casa seva després de la mort del dictador i descobreix que en la mentalitat dels seus pares no ha canviat res. També arremet contra els excessos postolímpics i la Barcelona “fosca i aterridora” en la qual desembarquen els immigrants pakistanesos a El carrer.

"La situació avui és molt preocupant. Ningú entén què fan aquests polítics a la presó. En molts sentits, l'Espanya d'avui és incomprensible des de fora. Passen coses que t'esperes que passin a l'Azerbaidjan, quan s'hauria d'estar celebrant la diversitat. En cap altre lloc es parlen amb la normalitat amb què aquí es fa tantes llengües pròpies. Tant de bo a Irlanda es parlés irlandès tant com aquí es parlen el català o el basc, és que no ho entenen? És un miracle!”, sentencia. Sobre la relació entre mares i fills, que dona títol al volum i que s'explora en profunditat en dos dels relats, Una cançó i Un capellà a la família, afirma que la que li interessa no és tant “la visceral” que es dona en els primers anys de vida, sinó “la social” que apareix quan el nen es converteix en home, el “fins a quin punt ets un estrany per a qui t'ha donat la vida”.