_
_
_
_

Joc en horitzontal

Les relacions maternofilials són una constant en les històries de Colm Tóibín

Les relacions maternofilials són l'eix conductor dels relats de Tóibín.
Les relacions maternofilials són l'eix conductor dels relats de Tóibín.Getty

Una manera de sintetitzar el magisteri de Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) és recordar que ha estat capaç de sortir airós del desafiament majúscul de ficar-se en la ment de Henry James (confusió sexual inclosa) a The Master. Retrato del novelista adulto, o en la de la mare de Jesús a El testament de Maria, i de signar assajos de crítica literària en mitjans con The London Review of Books, o The New York Review of Books d’un coneixement i una perspicàcia a l’abast només d’un intel·lecte privilegiat. La cerca de l’excel·lència passa, fins i tot, per unes autoimposades condicions de treball més pròpies d’un asceta que aspiri a la il·luminació que no pas d’un autor, incloent-hi seure en cadires incòmodes. En la seva dilatadíssima i polivalent carrera només hi ha hagut cabuda per a dos volums de relats, Mothers and Sons (2006) i The Empty Family (2011), dels quals ara s’ha fet una selecció a Mares i fills, carta de presentació al lector en català de la narrativa curta del tres vegades finalista del Man Booker Prize.

MARES I FILLS
Colm Tóibín
Traducció
de Ferran Ràfols
Amsterdam
384 pàg. 21,90 euros

Com avança el seu títol, les relacions maternofilials són una constant en aquestes històries, camp de batalla ampliable a tot el cercle familiar, un àmbit que l’autor sempre ha explorat amb fruïció, sent un exemple ben recent les peces reunides a Nuevas maneras de matar a tu madre, sobre l’únic infern més temible per a l’escriptor que la pàgina en blanc: la pròpia sang. Desfilen per les tretze branques de Mares i fills els abismes generacionals, la impossibilitat de tancar ferides, les expectatives no cobertes, la incomunicació, la necessitat de donar suport i perdonar malgrat tot… i, quasi omnipresent, la tensió inevitable entre moments i perspectives vitals forçosament en conflicte.

Costa contradir algú com Richard Ford quan hi veu una “enorme subtilesa, empatia i lluminositat” en aquests relats, però aquest crític ha tingut la sensació permanent que només hi havia plantejament, no profunditat; exposició, no indagació. Plats crus o menús dels quals només se serveixen els entrants. En termes futbolístics, un conjunt de passades en horitzontal. M’atreviria a dir que es confon un pretès minimalisme (tant formal com narratiu) amb un cert buit, que es detecta essència on hi ha sostracció, que se celebra com a elegància la simple transparència. A Tóibín semblen no interessar-li les causes profundes ni anar a la cerca de cap veritat (ni les revelacions ni les epifanies són obligades en un conte, però sí un sentit, gran o petit, que ressoni en el lector). Fins i tot l’emoció acostuma a romandre a la superfície, decisió que algú pot (mal)interpretar com a sàvia contenció.

Cal preguntar-se si la vinculació de l’autor amb Barcelona (on va viure durant la Transició i que ha anat traient el cap de forma recurrent per la seva obra) i, per extensió, amb Catalunya, ha estat un argument determinant de cara a veure traduïts aquests textos (en castellà, a Lumen). Sense anar més lluny, el conte “La Nueva España”ens transporta a Menorca pocs anys després de la mort del dictador per abordar la tornada des de Londres de l’element políticament díscol d’una família que passa per dificultats econòmiques, mentre que a “Barcelona, 1975” parla d’amor i de sexe dins un cercle de joves homosexuals vinguts de l’estranger.

Potser sigui simptomàtic que quan brillen més aquestes peces és en deixar de banda mares i fills per retratar-nos dones grans que rememoren relacions sentimentals complexes que ja queden ben lluny en el passat, cas de “Silenci” (amb cameo de Henry James) i “Dues dones”.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_