Arquitectura que cuida

El millor hospital del món no pot ser un immoble estrictament funcional. Els metges ho saben: a més de curar-se, els pacients volen que se'ls escolti. Són protagonistes involuntaris d'una cursa d'urgències perquè no se'ls acabi la vida. I fins i tot en aquesta vertiginosa espiral, cal que alguna cosa mantingui la calma. Amb cures, llum i comoditat, l'arquitectura sanitària pot alleujar el dolor, distreure les esperes i acompanyar els pacients. El finlandès Alvar Aalto va passar a la història com el geni que va humanitzar l'arquitectura moderna. Un dels seus primers projectes va ser un hospital a Paimio, 140 quilòmetres a l'est d’Hèlsinki, que aviat farà els 100 anys. Continua sent un edifici modern però és, abans de res, un immoble atent: es va avançar a les necessitats dels malalts. El color groc de l'escala sembra els passadissos d'esperança i la poca altura dels esglaons permetia que els malalts fessin exercici sense esgotar-se. Al terrat, la barana és molt baixa. Avui no compliria la normativa. Aalto la va idear perquè els tuberculosos que prenien el sol reposant en hamaques no es perdessin el bosc de bedolls que envolta l’edifici.

Els millors hospitals no són llocs asèptics, són monuments a la cura i al respecte pels pacients, esperança enmig de quiròfans i lliteres. Aconsegueixen que on es respira incertesa i por hi entri l'alleujament del repòs. Al Brasil, l'arquitecte carioca João Filgueiras Lima, conegut com a Lelé, va projectar una sèrie d'hospitals públics per a víctimes de politraumatismes que porten el nom de Sarah Kubitschek, la primera dama de l'època en què es va construir Brasília, el 1960. Els centres Sarah són prefabricats però humans. Els jardins, terrasses i passarel·les ventilades dels edificis fan que els malalts tinguin una quotidianitat amb vistes i aire net.

Hi ha més centres pensats per motivar els pacients. Curiosament, molts tenen nom de dona. La paisatgista escocesa Maggie Keswick Jencks va saber que el seu càncer de pit s'havia estès i, durant el seu tractament, va pensar a deixar com a llegat un lloc per poder viure millor tot i estar malament. Va buscar que els pacients se sentissin persones davant d'un jardí, preparant-se un cafè i descansant entre tractaments en un espai domèstic. Va voler deixar-los una casa de debò. Va passar el 1996. Avui, al Regne Unit, hi ha 21 cases com la que va imaginar la Maggie. Les han signat arquitectes com Richard Rogers, Frank Gehry, Norman Foster o Zaha Hadid. I s'estan construint Maggie’s Centers a Hong Kong i a Singapur. A Edimburg, mentre construïen el Parlament d’Escòcia, Enric Miralles i Benedetta Tagliabue van conèixer Charles Jencks. L'arquitecte que va teoritzar sobre la postmodernitat ja era, en aquells moments, vidu de la Maggie. Es van fer amics. Cinc anys després, a Miralles li van diagnosticar un tumor cerebral que va posar fi a la seva vida l'estiu de l'any 2000. La seva vídua, Benedetta Tagliabue, va voler treballar pro bono per a l'associació. I va activar un projecte en col·laboració amb els Maggie’s Centers per aixecar el primer centre Kàlida a Espanya, que s'acaba d'inaugurar al recinte modernista de l'Hospital de Sant Pau, patrimoni de la humanitat.

L'esforç d'aquesta dècada ha estat tan gran que l'enginyosa planta hexagonal —que busca racons íntims—, els plecs de la façana i la seva forma orgànica, el treball de maons de la façana —que sembla de cistelleria— o el cromatisme del mosaic de la coberta gairebé semblen una anècdota. Curiosament, el projecte de Domènech i Montaner —la reforma d'un recinte gòtic original que va apostar per la bellesa curativa el 1930— també tenia el patrocini cívic. Els 27 pavellons modernistes, d'un total de 48 dibuixats, es van construir gràcies a benefactors com el banquer Pau Gil.

L'escala humana i el descobriment dels detalls als edificis —que a l'hospital de Domènech i Montaner honraven la història de Catalunya i la religió— es concentren en el projecte d’EMBT en una oda a la natura. Al tacte i a les gelosies que mitiguen el sol s'hi uneixen els grans finestrals que busquen que el jardí entri al centre. L'interior, càlid, colorista i generós, com és ella, delata la mà del mobiliari que Patricia Urquiola ha volgut aportar. La col·laboració, la fusta i la comoditat humanitzen un espai pensat per donar un tracte proper i respectuós alhora —amb intimitat i companyia— als pacients en tractament de càncer. Així, l'edifici és orgànic i alegre. Té l'aspecte d'un treball meticulós i expressiu, però s'alleugereix per parts i capes que busquen el diàleg amb la història, el lloc i, tal vegada, la malaltia.

Les construccions que fan sentir bé no descuren l’entorn ni les persones: els integren

L'arquitecta Beatriz Colomina sosté que va ser la tuberculosi la que va decidir l'aspecte purista de l'arquitectura racionalista: “Els avantguardistes del segle XX van presentar la seva arquitectura com un instrument per a la salut”. Pel que sembla, parlaven de neteja, no consideraven la salut mental. El benestar requereix espais amables com aquest. L'arquitectura que ens fa sentir bé no descuida l'entorn ni descuida les persones: ens integra. Aquest esforç d'integració és també un exercici d'humilitat arquitectònica. Quan els projectistes més coneguts es posen a dissenyar gratis per als qui busquen un refugi, els tremola el pols. Dubten, es dediquen a observar els pacients. I aprenen a cuidar. A pocs metres del departament d’oncologia de Sant Pau, aquesta nova casa s'anuncia amb el color de la terra.