‘Star system’ monolingüe

En situacions inestables, l’aparició de nous actors secundaris arriba a ser l’indicatiu de canvis que poden ser determinants, per l’existència d’un buit a l’escenari. Ara mateix, el conseller d’Interior de la Generalitat i el nou president de la Cambra de Comerç de Barcelona representen amb rellevància la radicalitat més premoderna. En el millor dels casos, pot significar que la classe política independentista ha arribat a l’esgotament limitant-se al sostre comarcalista. Per contrast, això explica les temptatives in vitro de retorn a un catalanisme moderat fins ara molt indefinit. Per part del conseller Buch, la voluntat explicita —i grotesca— de negar la contribució de l’exèrcit a l’hora d’apagar l’incendi de Tarragona té el to —com tantes afirmacions de l’actual president de la Generalitat— del nacionalisme límit dels germans Dencàs, en els moments més perillosos de la Catalunya contemporània.

El cas de Joan Canadell, al marge de proposicions econòmiques equivalents al cantonalisme, l’actitud lingüística el situa en primera línia de l’star system monolingüe. En ambdós casos, una radicalitat premoderna tan elemental ens fa sospitar que estem davant un cas d’ignorància espaordidora: d’una banda, el desconeixement del teixit econòmic de Catalunya, i de l’altra el negacionisme respecte a la naturalesa bilingüe de la societat catalana. Canadell i Buch són complementaris, en un context d’intenses confrontacions internes entre JxCat, ERC i els vestigis neoconvergents, complementats per la pèrdua de pes al Congrés dels Diputats. És el perill de reinventar-se una història de Catalunya per convertir-la en instrument d’una política de desintegració civil, per no parlar de la ruptura amb l’Espanya constitucional, un sistema d’inclusions, flexible i plural. Atès que 1978 representava una sinergia històrica, feia falta trobar qualsevol excusa per activar conflictes emocionals, entre Catalunya i el conjunt d’Espanya, també entre la ciutadania catalana, de cada vegada més.

De tot l’establishment independentista, quins actors principals poden dir que coneixen la història política de Catalunya i en sostenen la vitalitat cultural? Llegeixen alguna cosa més que pamflets proindependentistes? D’on han tret que una Catalunya separada d’Espanya seguiria sent part de la Unió Europea? Per quina raó donaven per fet que Carles Puigdemont tindria un escó al nou Parlament europeu? Sabrien fer un bon discurs en català, com els feien Cambó o Bofill i Mates? Certament, és una obvietat que ignoren deliberadament la història d’Espanya. Però encara sobreviuen negant la marxa d’empreses, el desconcert social, la minva d’inversions i els fets més elementals de la competitivitat. Fa anys que el Parlament de Catalunya opera del tot deslligat de les coses reals, perquè l’autisme institucional és aparatós. Sense dubte, l’antieuropeisme de la frustració independentista espera un líder encara més cridaner, simplista i demagog. Buch i Canadell fan de teloners.