Fer encaixar el que és possible amb el que és desitjable

Antoni Bayona, lletrat del Parlament que, en el seu dia, va advertir els dirigents independentistes que estaven forçant les costures de la legalitat, va publicar a principis d’aquest any un llibre sobre el procés amb el títol No todo vale. El mateix autor especificava que volia “expressar la idea que un objectiu no es pot aconseguir de qualsevol manera. Una cosa semblant a allò que “el fi no justifica els mitjans”. I alhora advertia que “no tot s’hi val’ no té un significat unidireccional (perquè el procés no ha estat cosa d’un, sinó de dos) i s’han comès excessos des de les institucions catalanes i estatals”.

Comentava dimecres passat, a la Ser, amb el lletrat la contradicció en què ha entrat el Tribunal Suprem negant a Oriol Junqueras la presa de possessió com a eurodiputat que li havia autoritzat com a diputat del Congrés. Una decisió, que afecta un dret bàsic com el de participació política, que probablement acabarà a la justícia europea perquè és difícil trobar-li base jurídica i més aviat sembla fruit d’una certa por que el Parlament Europeu reconegués la immunitat a Junqueras. La política espanyola avui està en bona part pendent d’una sentència del Tribunal Suprem, que nota sobre l’esquena el pes de la política. És a dir, el problema s’ha tret de context, perquè s’han comès excessos a tot arreu.

Després d’un llarg cicle electoral, ara s’obre una nova etapa, que també ho ha de ser per a la política catalana. I els senyals que venen d’una i altra banda transmeten aquesta sensació que la interinitat pot esdevenir crònica. Es pot buscar en el manteniment del conflicte, que ja s’ha convertit en forma de normalitat, la manera de neutralitzar-lo. La recepta és temptadora, tant per a un Govern català sense cap altre projecte polític que la reiteració verbal del programa de màxims, com per a un Govern espanyol que no té un guió per a la qüestió catalana i tem la reacció de la dreta i dels mitjans de comunicació si busca aproximacions amb el sobiranisme; i fins i tot per a amplis sectors conservadors, d’una i altra banda, que pensen que és millor que no passi res que no pas que s’avanci en alguna direcció, perquè les flames, si no s’alimenten, s’acaben apagant.

Fa temps que els lideratges independentistes viuen en aquest joc de manteniment del desafiament verbal sense estratègia política per al futur immediat. I comença a ser sospitosa la flegma, més pròpia del seu antecessor, amb la qual Pedro Sánchez ha emprès el camí cap a la investidura. Les urnes i els fets indiquen clarament el camí: Sánchez ha de formar un Govern sobre la base de l’esquerra perquè ho diuen els vots i perquè la dreta, per més que hi insisteixi, no li donarà un cop de mà. Por de governar? I més concretament: Por de la fase postsentència del procés català?

L’escenari és tan enverinat que ni els uns ni els altres saben com afrontar-lo. El gruix de l’independentisme és conscient que les seves forces no són suficients per a la unilateralitat. Ha descobert què és un Estat, que, com s’ha vist, és molt més que un Govern. I el Govern espanyol sap que no pot plantejar el problema en termes de victòria o derrota, però que s’ha de mantenir ferm en els límits del que és negociable. De manera que ens trobem on diu Bayona, de la mateixa manera que les dues parts són responsables del que ha passat només les dues parts ens poden treure d’aquest impasse. Per passar a un procés d’entesa esglaonada en el temps hi ha molta feina per fer abans d’entrar en una negociació, avui impossible perquè no hi ha punts de trobada entre el que demanen uns i el que els altres poden donar.

Cal començar pel principi: parlar i reconèixer-se com a subjectes polítics. Tot plegat és molt poc èpic, però imprescindible. Hi ha massa desconeixement mutu i massa por d’entrar en converses de fons. L’independentisme ha d’assumir el que és un Estat i, per tant, que cal avançar pas a pas, guanyant suports, aliances i autoritat moral per generar acords que un dia es puguin concretar en un model d’articulació diferent i satisfactori per a totes dues parts. El que és possible i el que és desitjable encaixen lentament, però poden generar una dinàmica social positiva. Apostar pel conflicte crònic com a normalitat amb els dos fronts abstrets en la seva retòrica només pot generar un status quo del ressentiment que sempre beneficiarà el més fort.