L’altre ‘Dalí’ de Tarradellas

Una vegada més la Lolita i jo volem agrair-vos totes les atencions que heu tingut amb nosaltres i el magnífic regalo que ens heu fet, el tenim a la cabina i l’admirem tot el dia. Ara bé, estem avergonyits d’haver-lo acceptat. Perdona la nostra barra, però moltes gràcies”. És Joan Casanelles, que el 5 de novembre de 1947 escriu a Josep Tarradellas amb aquesta mescla d’agraïment i de fals pudor. Ho fa poc després de salpar de Southampton amb destí Nova York de retorn al seu exili mexicà a bord del transatlàntic RMS Queen Mary, la joia de la companyia britànica Cunard-White Star Line.

Casanelles, banquer i, quan l’alçament rebel de 1936, diputat d’ERC a les Corts, i la seva esposa han passat unes setmanes —havent deixat el DF el 13 de setembre— a Europa i han compartit uns dies amb els Tarradellas a París i al Clos Mosny, la residència del futur president de la Generalitat, a Saint-Martin-le-Beau, a la Turena francesa. Allò que miren amb tant delit a la cabina és un quadre de Salvador Dalí, que, uns dies després, tindran “en lloc d’honor a casa”, on tothom el trobarà “meravellós”.

Una pintura de 1926

Fins ara només es tenia constància que Tarradellas havia posseït un quadre de Dalí, Eco antropomòrfic, però l’estudi a fons de QUADERN de la correspondència inèdita d’aquell amb Casanelles de l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià (AMTM) evidencia que en va posseir, com a mínim, un altre. El quadre, encara que no s’esmenta enlloc —no existeix una llista completa de la pinacoteca de qui seria president de la Generalitat—, era amb gairebé tota seguretat Noia de Figueres, que l’empordanès va pintar el 1926.

Casanelles, que només va posseir aquest dalí, va mantenir el quadre al llarg de la seva vida, tot i que ja durant l’escala a Nova York l’hi voldran comprar. També el mateix Dalí, en saber que el seu quadre és a mans de Casanelles, vol veure’l tot dient que era una de les seves millors obres: encara que no ha quedat constància, és lògic pensar que és a través de l’excomissari de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i publicista notori d’ERC, el figuerenc Jaume Met Miravitlles, resident a Nova York, qui, havent-l’hi dit Casanelles, ho ha fet saber al seu íntim amic surrealista. El banquer reblarà el 20 de desembre: “La Lolita i jo no tenim paraules per agrair-te aquest magnífic regal, i ens sap molt greu haver abusat de tu, acceptant-lo”.

Casanelles va traspassar el 1986 a Barcelona, ja retornat de l’exili. El quadre va ser venut a la societat Toscana Fine Arts Inc. I en l’actualitat s’exposa al Teatre-Museu Dalí de Figueres.

Contra el que pugui semblar, que Tarradellas regalés un quadre no era excepcional. Casanelles li havia fet préstecs ja als anys quaranta i participava amb ell en diverses societats, negocis o accions conjuntes i no limitades a tots dos. Fou, a pesar de distanciaments puntuals, un dels més lleials col·laboradors de Tarradellas durant el llarg exili. Una amistat que havia nascut vers el 1930, quan en el subsol de la dictablanda de Dámaso Berenguer l’oposició prenia posicions de cara a la convocatòria d’uns comicis pròxims. Tots dos van participar en la formació d’ERC el març de 1931.

Tarradellas, iniciadaetapa republicana, es va sentir còmode amb el grup de L’Opinió —Casanelles, Joan Lluhí Vallescà, Pere Comes, Joaquim Xirau i, entre altres, Joaquim Ventalló, que dirigí la publicació que els donava nom—, estudiat per Joan B. Culla a El catalanisme d’esquerra, 1928-1936 (1977). Tarradellas sempre va tenir un peu a dins i un a fora del grup perquè era, en essència, un individualista. Amb Casanelles, procedent de la burgesia, però, l’uní una estima especial, aprofundida quan, després que aquest fos capturat pels rebels el 19 de juliol de 1936 a Calataiud en el tren que el duia de Madrid a Barcelona, les gestions del primer van servir per intercanviar-lo a finals de novembre pel comte del Montseny i estalviar-li una mort segura. El futur president inclús va ser el padrí del seu darrer fill, Joan, i el bateig es retardà fins al moment, el juny de 1952, que Tarradellas va poder fer el seu primer viatge a Mèxic.

Un ‘meifrèn’ per a Dalmau Costa

Tarradellas regalava quadres: era mostra d’afecte, per compensar ajuts i com a inversió de futur

Regalar quadres, per tant, era en Tarradellas una mostra d’afecte, una forma de rescabalar ajuts econòmics i, és clar, també una inversió de futur. N’obsequià a aquells que, a banda d’ésser amics estrets, l’ajudaven o el podien ajudar econòmicament. Un altre a qui Tarradellas regalà art va ser Dalmau Costa, com també descobreix ara aquest suplement després de consultar amb deteniment la correspondència creuada que es conserva a l’AMTM. Com ja va avançar QUADERN (28 de març de 2019), Costa fou un home clau a la vida de Tarradellas, entre altres perquè evità que aquest, amb un cop de temperament, plantés Francesc Macià i la fundació d’ERC.

El 17 de novembre de 1948, “en l’ordre sentimental” li recordava que en altre temps li havia promès “una cosa de Meifrèn. T’ho vaig acceptar i agrair”. Afegia que tenia una admiració gran per aquest artista sobretot per les obres de la “meva Costa Brava, encara que sigui de Cadaqués”. Ho deia així, amb segones, perquè la família d’ell era del Port de la Selva, on tenien un hostal, com ha explicat Vicenç Relats a El Port de la Selva després de les bombes (2016). Costa va explicar a Tarradellas que si Meifrèn no hi havia pintat, tal com pretenia, era “perquè el meu pare el va tirar a empentes fora de casa meva. Irat i indignat, aleshores, va agafar la tartana i va anar a Cadaqués, on el fiaren a l’hotel”.

El meifrèn havia de dur-l’hi a Mèxic l’amic comú Ventura Gassol en el seu imminent viatge a DF. De tota manera, la primavera de 1949 Costa va viatjar a París de nou i es va retrobar amb Tarradellas. La qüestió deuria quedar arranjada perquè no se’n parlà més. El 26 de febrer de 1952, però, Costa va expressar el seu desig de “posseir un picasso. No un picasso qualsevol; tampoc”. Donava carta blanca al seu amic per escollir-lo, “el teu gust seria el meu també. Ara bé, voldria no obstant no pagar-ne les ganes. Una tela de 50x60, més o menys, quan em podria costar?”. També expressava el desig de tenir “un mir o un iu pascual”. I preguntava si li podia enviar fotos, mida i preu.

Es tractava que Tarradellas li dugués els quadres en el seu primer viatge a Mèxic, previst per a la fi de la primavera. Aquest va comentar-ho amb un altre exiliat il·lustre, Just Cabot, en altra hora periodista de La Publicitat i director de la revista Mirador, que amb la seva esposa, Rosita Castelucho, regentaven la galeria d’art Mirador a la plaça Vendôme de París. Ella, de família de pintors, ja havia estat al capdavant de la fundada pel seu pare Emili a Montparnasse. Era lògic, doncs, que Tarradellas s’hi dirigís per complaure l’empresari empordanès.

El 20 de març, Costa expressava que allò que no li semblava bé era, tal com li havia insinuat Tarradellas, que un amic li fes un encàrrec per a ell. “Em plau molt que hi hagi qui es recordi de mi i ho agraeixo sincerament”, però afegia que no podria acceptar-ho perquè “mai més podria demanar res, ni cap favor”. Demanava que no acceptés res de ningú per a ell i si l’amic suggerit fos Tarradellas mateix “pensa que em donaries un gran disgust. Entesos? No ho facis, per favor”.

El 4 d’abril de 1952, Dalmau Costa li escriví per donar-li el vistiplau per la compra d’un picasso que a Cabot i a Tarradellas els semblés bé, però “de fa vint anys”, no en volia un “per tenir una firma més”. No ha aparegut informació que permeti seguir el fil d’aquesta demanda. Ni si es va poder fer efectiva la compra del picasso. El fons Dalmau Costa és perdut o en indret desconegut i no existeix una relació de quadres en possessió d’ell. Tarradellas i la seva esposa Antònia van viatjar a Mèxic al juny i a la tardor Costa va anar a França, però no es tornà a plantejar la qüestió del picasso per escrit.

En canvi, el 10 de desembre d’aquell 1952, en el camí de retorn a Mèxic, Dalmau li agraí “d’una mantera especial les tres teles” amb què l’havia obsequiat. “Val a dir que ho crec exagerat. Amb una estava molt bé”. Tarradellas l’hi agraïa així —encara que no se sap quines eren— el fet que en la seva estada mexicana s’hagués fet càrrec de part de les despeses i dels bitllets d’ell i de la seva esposa de retorn a França.

Comprar art durant la guerra

El desig de Costa de tenir un pascual no era, en cap cas, casual. Era una petició dissimulada, afegida a la del meifrèn, perquè sabia bé que Tarradellas posseïa un fons d’art i què contenia. L’havia aplegat sobretot durant el darrer any i mig de la Guerra Civil. Quan ja es feia evident que la contesa es perdia, l’aleshores conseller de Finances —havia deixat de ser conseller primer arran dels Fets de Maig— a la tardor de 1937 va aprofitar per invertir en quadres. El mateix Eco antropomòrfic de Dalí fou pintat aquell any.

Segons la documentació que ha consultat QUADERN a l’AMTM, el 20 d’octubre de 1937, a nom del seu sogre, Antoni Macià, va comprar a la galeria d’art Syra —d’inici a Diputació, 262, dirigida per Montserrat Isern— una pintura d’Eliseu Meifrèn Marina en blau per 2.000 pessetes, i un parell de Marines de Cadaqués del mateix pintor per 5.000. Només tres dies després hi va tornar a comprar una marina de Meifrèn per 5.000 pessetes, un quadre de Marià Pidelaserra (Estiu tarda) per 3.000, un d’Iu Pascual (Paisatge) per 1.550 pessetes, una figura de porcellana per 340 pessetes i un gerro de ceràmica per 85. Gairebé 17.000 pessetes.

Entre els dies 30 de novembre de 1937, 31 de gener, 19 de febrer i 26 de febrer de 1938, també a Syra, Tarradellas va comprar art per valor de 13.746 pessetes. I el 8 de gener de 1939, a les portes de la retirada, va adquirir una tela de Francesc Labarta i tres quadres i quatre dibuixos per valor d’11.000 pessetes. També a París, encara que no se sap la data, i a través de l’escriptor Melcior Font —que era a la capital francesa per organitzar una exposició d’art català, tal com explica l’historiador Pau Vinyes a la seva recent biografia Guerriller cultural (2019)— va comprar art per valor de 10.245 francs a la galeria Castelucho.

Segons la documentació —aquesta però sense data—, Tarradellas també va adquirir un guaix de Manuel Humbert per 600 pessetes, un dibuix i una pintura de Ramon Casas per 600 cadascun, un Isidre Nonell per 600, una pintura de Pere Pruna per 800 i un dibuix de Picasso per 6.000, que podria ser Noi a cavall, del qual a l’AMTM hi ha una postal i que Tarradellas podria haver venut a començaments dels anys cinquanta. També va pagar a Iu Pascual 8.000 pessetes per tres quadres i a Joan Serra, 3.500 pessetes pel quadre Aigua Blava. A través de Joan Alavedra va adquirir, per 2.000 pessetes, tres teles de Josep Pujol, en va pagar 5.000 per tres quadres de Francesc Labarta i 5.000 més per tres teles de Pasqual.

A nom d’Antoni Macià va comprar un quadre d’Anglada-Camarasa per 4.500 pessetes i un altre de Meifrèn per 6.500 a Higini Garcia, que regentava la galeria d’art La Pinacoteca. Tarradellas tenia a més dues aquarel·les de Pau Sabaté, per 900 pessetes, i de nou a nom del seu sogre, havia comprat un quadre de Pascual per 4.000 pessetes, un de Joan Baptista Porcar per 1.500, un de Sabaté per 800, un d’Oleguer Junyent per 1.500 i un de Ricard Urgell per 4.500. També a nom d’Antoni Macià va adquirir un quadre de Joaquim Mumbrú per 1.000, dos de Josep Ventosa per 2.600, un altre de Meifrèn per 2.500, un de Joan Serra per 2.700, un de Josep Amat per 1.000, un altre de Joan Serra per 1.500, un d’Alexandre Cabanyes per 2.000, un de Josep Puigdengolas per 2.000 i un dibuix de Joan Colom per 1.000, tots a la Pinacoteca.

Era lògic que Tarradellas acudís a la galeria d’Higini Garcia, Tecu, al número 34 del passeig de Gràcia, establerta pel sogre d’aquest ja el 1910, a comprar-hi art perquè era molt coneguda a l’època. Encara ho era més que ho fes a la galeria Syra perquè havia nascut gairebé en paral·lel a L’Opinió, aleshores setmanari, vers el 1930. Tal com recordava el periodista Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, un dels seus col·laboradors, en l’obituari a Isern a La Vanguardia el 9 de juliol de 1986, ell mateix, Antoni Xirau, Joan Alavedra, Casanelles, el pintor Joan Serra i l’escultor Viladomat s’havien reunit amb la propietària a la Syra per escollir els treballs presentats en un concurs de cartells que havien de servir per anunciar el nou periòdic.

En conjunt, doncs, Tarradellas va comprar art, com a mínim, per valor de gairebé 115.000 pessetes en el transcurs del darrer any i mig de guerra. Una inversió que es podia permetre d’entrada perquè, a partir de la seva vida professional com a viatjant de comerç —que no va abandonar en els anys republicans malgrat involucrar-se en política—, va aconseguir una posició còmoda. A les portes de la dècada dels anys trenta ja havia regalat un Mercedes al seu pare i una casa al seu Cervelló natal a la mare. En gairebé quaranta anys d’un exili cada vegada més penós, el president de la Generalitat va haver d’usar els seus quadres per subsistir i fer que altres l’ajudessin a fer-ho.

Uns gustos molt del cànon de l’època

FRANCESC FONTBONA

Aquesta troballa interessantíssima sobre Josep Tarradellas i la seva relació amb la pintura dona peu a constatar que, com era d’esperar, el gust artístic imperant en els cercles propers a la Generalitat republicana coincidia molt amb la tria pictòrica que la mateixa Generalitat, a través del seu Comissariat de Propaganda (regit pel mateix Miravitlles esmentat a l’article), havia fet de pintors catalans vius a l’hora de divulgar institucionalment la nova pintura catalana.

Cal recordar que el 1937 aquesta entitat edità el llibre 33 pintors catalans, que seleccionà i comentà Joan Merli, un dels promotors culturals i marxant d'art més actius del seu temps, i que venia a ser una antologia de la pintura catalana contemporània, que incloïa des de joves artistes d'una trentena d'anys fins a d'altres ja força veterans. De la llista de pintors que tenia Tarradellas i que es desprèn de l'article, Meifrèn, Anglada-Camarasa, Mir, Pidelaserra, Colom, Francesc Labarta, Iu Pascual, Humbert, Joan Serra i Pruna surten a l'antologia de la Generalitat. Nonell, un altre dels que es desprenen de l'epistolari en què es basa l'article, també el recollia l'antologia, però fora de la tria, perquè en publicar-se el pintor ja era mort. D'altra banda, Joaquim Sunyer, un altre dels 33, que no sembla sortir als documents ara analitzats, també estava representat a la col·lecció de Tarradellas, que li va encarregar nogensmenys que el retrat de la seva esposa, Antonieta Macià, el 1939, pintura que Sunyer va fer a París, quan el franquisme ja dominava a Catalunya.

La majoria dels altres pintors citats per Tarradellas i els seus corresponsals, si no havien sortit al llibre dels 33 pintors... (Cabanyes, Oleguer Junyent, Mumbrú, Amat, Porcar, Puigdengoles...), hi podien haver sortit, ja que pertanyien a la mateixa línia estètica que els altres, la que amb un cert eclecticisme s'estén entre el modernisme tardà i l'art de la Generació del 1917, passant pel noucentisme. Era, per entendre'ns, mutatis mutandis, el mateix gust del col·leccionista Lluís Plandiura, que en certa manera marcava el cànon artístic de l'època a Catalunya.

Si amb ulls d'ara pot sobtar que a 33 pintors catalans la Generalitat no hi inclogués Picasso, Miró o Dalí, cal pensar que aleshores l'obra recent d'aquests artistes, que encapçalaven l'avantguardisme mundial, tenia poc ressò encara aquí. Tots tres feien la seva particular carrera internacional des de París, malgrat que el trampolí de llançament l'havien trobat a Barcelona. És cert que a les Galeries Dalmau, i una mica a can Parés i a algun altre local, de tant en tant es veien coses d'ells, i que alguns altres joves com Àngel Planells, Joan Massanet, Vicente Rincón, Jaume Sans o Artur Carbonell s'afegien tímidament a l'avantguardisme, però en general la Catalunya artística dels anys trenta estava dominada pel gust postfauvista o neoobjectivista, postures que no estaven tan renyides tampoc amb les que a Europa havien seguit els artistes del retorn a l'ordre, amb Jean Cocteau o el mateix Picasso neoclàssic al capdavant. Les coses no són mai tan esquemàtiques com les acabem explicant. Entre els noms als quals Tarradellas prestava atenció, Picasso i Dalí també hi són, però es tracta d'un Picasso i un Dalí precisament neoclàssics, no pas el cubista ni el surrealista.

En la formació de la col·lecció de Tarradellas sobta notar que va fer-la especialment en plena Guerra Civil. I no és estrany, ja que malgrat el que pugui semblar, aquell va ser un moment molt actiu del mercat de l’art al país. Unes espaioses “Nuevas Galerías de compra y venta de cuadros”, publicitades amb un dibuix fet expressament per Ricard Opisso, s’obriren el 1938 a la plaça Reial, aleshores dita de Francesc Macià, i Pidelaserra, un dels 33 i alhora un dels pintors de Tarradellas, escriu al seu fill, que aleshores era al front, la tardor del 1938, coses com “continua la venda de quadres més animada que mai”, i que només amb octubre i novembre havia venut per valor de 14.000 pessetes. I en una altra carta al fill, del mes de desembre, a poc més de set setmanes de la caiguda de Barcelona, li parlava de “La gran venta! A n’en Merli (...) mes de cinc mil duros!”; i afegia precisament: “En Tarradellas també ha tornat a comprar, i demà o demà passat l’aniré a saludar i donar-li les gràcies per tot”. Aquesta transacció del 1938 agonitzant no deixà rastre a l’epistolari que ha servit per a l’article.

El mateix Pidelaserra, quan es referia als milers de duros cobrats, no deixava d’afegir “encara que siguin els d’ara”, però és que no era prou conscient que dies després aquells diners no tindrien cap valor. I és que foren molts els que van preveure que més valia tenir pintura a les parets de casa que no uns bitllets de la República que estaven a punt de ser paper mullat.

Francesc Fontbona és historiador de l'art, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi[