Barcelona continua estimant Woody Allen

Als Estats Units a Woody Allen ja l'han llançat a la foguera i hi han calat foc sense esperar resultats judicials. Fins i tot la poderosa Amazon s'ha acarnissat amb el cineasta. Per aquí, en canvi, els judicis mediàtics paral·lels i les habituals difamacions a les xarxes socials han intentat fer la seva feina amb una precisió malèfica, però no sembla que hagin aconseguit gran cosa. Com a mínim, no a Barcelona.

Woody Allen va ser el primer a esgotar les entrades del festival Jardins de Pedralbes i es van posar a la venda en un moment d'ebullició mediàtica al seu voltant. Les més de 3.000 persones que dimarts van assistir a la seva actuació no van semblar en cap moment arrossegades pel morbo de veure el monstre depredador en viu, ni molt menys. La gent que omplia els jardins del Palau Reial de Pedralbes hi eren per simpatia, per demostrar el seu amor per un personatge estimat i admirat a la ciutat. I ho va fer calorosament, encara que en l'aspecte musical, i sent generosos, la cosa no va passar de mediocre.

A l'entrada dels jardins molts es van fer la foto de rigor amb la seva figura de cartró de mida natural; una empleada del festival et podia fer la foto amb el teu propi mòbil perquè no calgués recórrer a selfis excessivament forçats.

És ben sabut que el públic no va a un concert de Woody Allen per la música. Mentre passejaven per l'entorn dels jardins, summament agradable, amb els seus bars, gandules, estanys animats pel raucar d'alguna granota i un parell d'escenaris alternatius, molts es preguntaven què tocaria el cineasta espantats pel programa de mà en què s'especificava que "tornava a Barcelona sense un repertori predeterminat". No, el més important no és el que toqui, ni tan sols com ho toqui, el més important és que hi sigui, veure'l en carn i ossos i, sens dubte, després poder explicar-ho a les amistats que es van quedar sense entrada.

I Woody Allen va tornar a escenificar el seu paper. El de clarinetista aficionat, ell sempre s'ha considerat a si mateix d'aficionat, passant l'estona en algun tuguri de Nova Orleans abans que la marina nord-americana tanqués el barri de Storyville, on hi havia els bars, i expulsés de la ciutat putes i músics de jazz. I fa molt bé el seu paper d'aficionat: en cap moment dona mostres de saber tocar el clarinet, ni s'esforça per aconseguir treure-li algun so que no sigui molest per a les orelles ni desentoni amb la resta de la banda.

Envoltat del solvent sextet del seu amic Eddy Davis, Allen va recórrer vells estàndards de dixieland. Música senzilla i efervescent que fins i tot va aconseguir que el públic marqués el ritme amb els seus peus contra les graderies. Davis fins i tot va cantar alguna entranyable cançoneta mentre Allen semblava dormitar a la cadira. Ho semblava, però no estava adormit, arribat el moment saltava com una molla i s'incorporava a la banda i fins i tot feia amb total naturalitat algun solo.

Setanta-cinc minuts exactes, comiat i, després de la insistència del públic, que no n'havia tingut prou, retorn per a l'obligatòria tanda de bisos. Missió complerta. Ara Allen ja pot continuar buscant localitzacions per rodar la següent pel·lícula a Espanya. Aquí, vista la reacció del públic, no tindrà cap problema.