Quatre i mig

Quatre euros i mig, potser cinc per hora treballada, totes en economia informal: els immigrants irregulars no cobren gaire més que això, en sé d’un que es deixa la vista treballant 200 hores al mes en una botiga que arregla roba. Amb els 1.000 euros que guanya, paga una habitació interior, menjar, roba i la targeta de transport de dues zones, ajuda la seva família colombiana i va saldant el deute que té amb qui li va agenciar el seu viatge a Espanya. Aquest tracte laboral és il·legal, per descomptat, i el baix salari és a compte del risc que la seva feina irregular surti a la llum de mala manera. Els advocats defensem les persones segons la llei i el dret, sabent bé que no tot són regles legals, que també hi ha principis de dret. Deixar (sobre)viure n’és un.

Espanya no és un país desagraït amb els seus immigrants, ni tan sols amb els irregulars, ja que aquests viuen amb menys por en el seu cos malnodrit que en altres països més rics. A inicis d’aquest any del 2019, la població espanyola era de més de 47 milions de persones (dades del padró continu de l’Institut Nacional d’Estadística, INE) i una de cada set (un 14,3%) havia nascut fora d’Espanya. Descomptant llavors els qui sempre havien estat espanyols o havien adquirit la nacionalitat espanyola, gairebé hi ha 5.500.000 persones estrangeres residents amb permís per treballar per tenir certificat de registre o targeta de residència. Més avall hi ha els immigrants irregulars, molt més difícils de comptar. Carmen González, investigadora del Reial Institut Elcano, escriu que, el gener del 2018, en podrien ser gairebé 638.000 (diferència entre el nombre d’estrangers extracomunitaris empadronats i el dels permisos de residència al règim general), però adverteix que en realitat són menys, ja que força estrangers surten del país mantenint l’empadronament a Espanya per diversos motius.

En tot cas, l’esglaó més feble de la cadena està integrat per centenars de milers d’immigrants irregulars. El reglament d’estrangeria estableix la possibilitat d’accedir a la residència amb permís de treball per arrelament i que aquest pot ser laboral, social o familiar. L’arrelament laboral requereix dos anys de permanència i relacions laborals per sis mesos; el social exigeix tres anys i un contracte de treball signat d’un any de durada; el familiar, vincle matrimonial o de parella estable amb resident, o que aquest sigui ascendent o descendent del sol·licitant. En la ruda pràctica real de l’arrelament familiar, a Barcelona un matrimoni val 7.000 euros i una relació de parella estable, la meitat. És sagnant.

Si la integració en el treball, en la societat o en la família són clares, no cal exigir uns llimbs legals de dos anys per a l’arrelament laboral o de tres per a l’arrelament social

El sistema dels arrelaments es pot millorar. No és qüestió de relaxar els requisits substantius, sinó només els temporals. Si la integració en el treball, en la societat o en la família són clares, no cal exigir uns llimbs legals de dos anys per a l’arrelament laboral o de tres per a l’arrelament social. En tots dos casos, es pot reduir a un, una proposta que no hauria de generar controvèrsia. També es pot ampliar l’àmbit de l’arrelament familiar als col·laterals pròxims si aquest arrelament és real i comprovable (caldria canviar algun article de la llei, no només del reglament).

Penseu que, si no fos per la immigració, Espanya hauria perdut població el 2018, o que els immigrants són el 14% de la població espanyola total, però el 21% de la que té entre 16 i 44 anys. La immigració conté el nostre envelliment.

Hi ha, malgrat tot, immigrants i immigrants, ja que a un colombià li resulta infinitament més senzill arrelar-se a Espanya que a un senegalès. El número d’aquest mes de juny de Política & Prosa, un diari dedicat més a la reflexió i a l’anàlisi que a les emocions i els sentiments, se centra en el flux incessant de la immigració africana a Europa (Els veïns invisibles). Aquí, les polítiques han de ser europees, no n’hi ha prou amb modificar el reglament espanyol d’estrangeria o millorar l’assignació de personal especialitzat a l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat o l’Estat. La immigració africana a Europa és un tema europeu de primer ordre i és estructural, no és cap crisi. De crisi en el sentit estricte n’hi ha hagut i algunes han estat abordades d’una manera exemplar per estadistes de veritat: el 2015, Angela Merkel va obrir les fronteres d’Alemanya a més d’un milió de persones devastades per les guerres de Síria. Merkel, l’última cristiana europea.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.