“Hem passat por, molta por, què hi farem”

Davant dels qui van a les muntanyes buscant un selfie, recorrent a dreceres, fent trampes i sostenint un discurs ridícul (vegeu els escamots esperant torn per fer el cim a l'Everest, el Mont Blanc o l'Aneto), es manté encara un tipus d'alpinista que únicament accepta la dificultat. Tota mena de dificultat. Als qui abracen aquesta ètica els avala la joventut, però no només això: són deutors de la millor tradició de l'alpinisme, el que creix a partir d'incògnites que potser s'acaben resolent en tragèdia. Els catalans Bru Busom (26 anys) i Marc Toralles (36 anys) acaben de repetir la Directa Eslovaca, una de les rutes més exigents de les que porten fins al cim d'Amèrica del Nord: el Denali o McKinley (6.194m, Alaska).

Más información

Kilian Jornet sobre la polèmica de l’Everest: “D’això no se’n pot dir alpinisme”

Kilian Jornet, a l’Everest: “He fet el cim a la mitjanit”

Aquesta ruta, oberta el 1984 pels eslovacs Tono Krizo, Frantisek Korl i Blazej Adam, recorre la cara sud de la muntanya superant un desnivell de 2.700 metres de neu, roca i gel, i aconsegueix el màxim grau de dificultat en l'escala local. Al Denali, el mal temps i el fred extrem expliquen les quantitats ingents de renúncies, encara més si s'observa la gran dificultat per organitzar operatius de rescat. Però Toralles explica, amb tota naturalitat, que van viatjar “per escalar la Directa Eslovaca, i no una altra cosa”.

Molts dels millors alpinistes són també grans estrategues, persones que esperen amb una paciència infinita i recursos el moment adequat per escalar, el gel perfecte, la neu que agafa, la finestra de bon temps… una conjunció astral que també explica per què molts viatgen a Alaska i perden el temps. “Sí, sabíem que necessitàvem cinc dies de bon temps, però no comptàvem amb això, així que entre nevada i nevada vam decidir aproximar-nos-hi i provar sort”, explica Toralles.

La por allarga la vida dels alpinistes. Por del desconegut, por de perdre's en la immensitat d'una muntanya descomunal, por de caure, por de les tempestes, por de quedar encallats, por de no poder avançar ni retrocedir. Però quan un dialoga amb les seves pors i decideix apartar-les, abraça el compromís, encara que suposi un exercici francament complicat: es tracta de no saber realment si un podrà sortir viu de la muntanya. “És clar que hem passat por, molta por, de fet, però què hi farem”, reconeix Toralles.

Es requereix superar un desnivell de 2.700 metres de roca, gel i neu

“Just abans d'endinsar-nos en la via, ens van passar per telèfon un informe del temps que era preocupant: tres dies després s'anunciaven vents molt forts en altura, però ens vam dir que si els informes a casa no l'encerten, aquí tampoc. Però va arribar el vent, encara que del nord, i com que érem a la cara sud vam quedar bastant protegits”, observa. En certa manera, és com si a aquests dos joves catalans els sobrés qualsevol pla estratègic, cosa que converteix el seu alpinisme en un meravellós exercici d'improvisació. Saben de què són capaços amb dos piolets a la mà i amb això ja en tenen prou.

Desena ascensió

Tots dos han signat la desena ascensió d'una ruta que només afronten els millors. “Abans de començar a escalar vam assumir el compromís”, assenyala Toralles, i aquesta és una frase que manté amb vida l'essència de l'alpinisme: no és un esport, és una activitat vital. “Veient fotos de la ruta escalada per altres alpinistes, vam entendre que les condicions en què hem escalat eren més aviat dolentes: poc gel i molta neu fresca, a més del mal temps”, reconeix Toralles.

Sobre gel, la progressió és més senzilla i les proteccions evidents, però en absència de gel, la parella es va enfrontar a diversos llargs en mixt precari: un tapís de neu que tapa la roca i que obliga a fer un esforç immens de concentració per no caure i per protegir-se. “Hi ha un punt, a mitja ruta, de no retorn. Des d'allà, ja no pots baixar, i totes les opcions que tens passen pel cim”, diu Toralles. Van fer el cim després de quatre dies d'escalada.

“El segon dia vam afrontar la part més complexa de la via. Ens va tocar obrir fins a la cintura i aguantar les constants purgues [petites allaus de neu que acabava de caure], llarg rere llarg. Així i tot, va ser un dels millors dies d'escalada de les nostres vides, on ens vam trobar llargs de neu, mixt i gel que ens van commoure per la seva bellesa i la seva exigència. La jornada va acabar en un dels bivacs més espectaculars que hem fet mai”, es felicita Toralles.

El tercer dia d'escalada, just en superar els trams tècnics més exposats i difícils, una nevada abundant els va posar contra les cordes. Havien superat el punt de no retorn, però les constants purgues de neu amenaçaven a convertir-se en una allau que els arrenqués de la paret. “Per sort, van ser 20 minuts de nevada. Si arriba a durar més…”, Toralles no acaba la frase. L'endemà, després d'un bivac espantós (la roba i els sacs de dormir estaven xops i el termòmetre es va desplomar fins als 25 graus sota zero), van fer el cim. Des d'aquest punt, la promesa d'uns espaguetis amb carn els va guiar fins al camp base.