El soroll i la fúria

Quan s'acabi el judici, de què parlareu? La pregunta era preventiva, no retòrica. L'espectador la formulava a un dels periodistes que durant quatre mesos va convertir la retransmissió judicial a la base dels populars continguts del seu programa. El ciutadà no s'imaginava la seva vida sense la dosi diària de les deliberacions paral·leles a les quals la vista oral sotmetia el procés. I com si es tractés d'un cinema fòrum, acabades les sessions, esperava les reaccions televisades per sentir avalades les seves conviccions, que s'havien format abans que la justícia es posés la toga i declarés oberta la Causa especial 20907/2017. I així es va anar indignant, primer amb els fiscals, amb la cúpula dels Mossos després, amb alguns polítics entremig i amb la llarga lletania de policies i guàrdies civils al final. I tot per concloure que el judici se li havia convertit en un cercle viciós que, en comptes d'aportar-li res de nou, el ratificava en el que ja sabia i temia, perquè el va afrontar havent determinat prèviament qui eren els bons i qui els dolents. El prejudici era ell i el judici, la seva circumstància.

Vist per a sentència, el cas que ha marcat la política catalana i espanyola els últims anys deixa una sensació d'orfandat. I a totes les persones que l'han viscut amb indignació, primer, i dolor, després, ara els toca esperar. I iniciar el període de preparació emocional per quan arribi un veredicte que obligui a una reacció perquè els han fet creure que pot ser tan injust com contundent, encara que avui això ningú ho sàpiga. Ni tan sols el tribunal, segurament, perquè més enllà dels retrets puntuals que s'han fet al president per haver tallat de manera contundent algunes intervencions de la part amb la qual se simpatitzava, la sala ha de deliberar. I si, com s'ha advertit, es pretén una sentència unànime dels set magistrats per evitar vots particulars que donin més peu a recórrer al Tribunal d'Estrasburg, és obvi que aquests necessiten un intercanvi tècnic i franc d'opinions que provocarà discrepàncies i obligarà a fer reformulacions, replantejaments i deliberacions per arribar al pacte. I així retornar a la política un procediment que la política no ha sabut resoldre.

Consta a alguns que, abans de l'inici del judici, això era el que el jutge Marchena tenia més clar. Que a la sala segona del Suprem li tocava desfer un embolic fruit de la incapacitat política de nefastes conseqüències per a tots. I que això portava implícit, amb tota probabilitat, redefinir el delicte de rebel·lió que figura al Codi Penal per adequar-lo a unes circumstàncies diferents. O per negar-lo precisament per les mateixes raons. Per això, quan Oriol Junqueras en el seu al·legat final apel·la a tornar al terreny polític, seguint el rastre marcat pel seu advocat defensor, o viceversa, assenyala el camí ineludible que caldrà seguir sigui quin sigui el dictamen final dels magistrats. O quan Dolors Bassa, mirant a la sala, l'invoca a tenir en compte que la sentència pot ser el principi de la solució, no fa sinó apel·lar a la responsabilitat que comporta qualsevol fet. I com que ho diu qui ha hagut d'assumir les seves responsabilitats per això, sap que no hi ha actes sense conseqüències. Passat, doncs, el relleu, aquí queda el repte.

No obstant això, i independentment del capítol final, les últimes hores ens han deixat una primera conclusió. Descartats pels defensors els delictes de rebel·lió, sedició i malversació, però acceptant a contracor uns i obertament d'altres que la desobediència era difícil de rebatre, els polítics independentistes han acabat assumint que alguna cosa no els va sortir bé. O no van voler o no van poder fer-ho millor. I encara que sigui com un mal menor i esgrimit en legítima defensa, passen a acceptar personalment i políticament el que primer van negar i després van concedir perquè així ho han defensat els seus advocats en el seu nom.

És evident que això no hauria d'haver comportat mai aquesta magnitud de la tragèdia. Però com va deixar escrit William Faulkner, allò que es considera ceguesa del destí en realitat és miopia pròpia. Va ser Xavier Melero qui va citar l'escriptor nord-americà. Ho va fer passant-lo pel tamís de José Luís Cuerda, el director que a Amanece que no es poco (1989) converteix José Luis Sazatornil, Saza, en caporal de la Guàrdia Civil del poble d'Albacete, on un veí ha plagiat Llum d'agost. I l'increpa amb la frase novament recordada i celebrada gràcies al cinema: És que no sap que en aquest poble és veritable devoció la que hi ha per William Faulkner? El també Nobel de literatura replica a través d'El soroll i la fúria, publicada fa 90 anys: "Es pot ignorar el so durant molt de temps, però després, un tic-tac instantani recrea en la ment el llarg desfilar del temps que no se n'ha anat".