Surfejant l’onada verda

La sabadellenca Mar García és la secretària general dels Verds a Europa des de fa cinc anys

Manifestació reclamant accions contra el canvi climàtic.
Manifestació reclamant accions contra el canvi climàtic.Zumapress

El 26 de maig passat les urnes van fer la fotografia de l'Europa del 2019. Més de 210 milions de píxels, estampats en forma de vot, retraten una Unió diferent de la del 2014. És, almenys, més participativa i diversa. Els ciutadans van decidir posar punt i final a la Gran Coalició de conservadors i socialdemòcrates, donar joc a altres formacions i canviar l'ordre de prioritats de l'agenda comunitària. En aquesta foto de família també hi ha el nacionalisme i l'extrema dreta. Però apareixen a una banda del retrat. Abans de penjar la foto per exhibir-la al món, això sí, els europeus es van aturar en el filtre de color per omplir-la de verd.

Els Verds han capitalitzat amb escreix l'onada contra la crisi climàtica que cada setmana ha ocupat els carrers de Brussel·les, Berlín o Londres. Els sondejos amb prou feines li donaven cinc escons més dels 52 que tenien la legislatura passada. Però la intensa mobilització del vot ecologista a Alemanya, França, Àustria, Irlanda o Bèlgica ha nodrit un grup que tindrà entre 74 i 77 diputats. El partit segueix surfejant aquesta onada: després d'aquests comicis, ja s'han publicat sondejos que els situen per davant la poderosa CDU alemanya d'Annegret Kramp-Karrenbauer i a Finlàndia assumiran les carteres d'Exteriors, Interior i Medi Ambient després d'entrar en un govern de coalició.

Aquesta marea ha obligat els partits tradicionals a situar la lluita contra el canvi climàtic dalt de tot de l'agenda per al pròxim cicle polític. Tanmateix, l’èxit dels Verds no va només de polítiques ambientalistes. Ho explica la Mar García, una sabadellenca que és a la sala de comandaments com a secretària general dels Verds a Europa des de fa cinc anys. Ho explica amb passió. Es tracta del “relat”, diu, de situar la crisi climàtica al centre d'aquesta narrativa. I d'aquí se’n desprèn la resta. “Estem parlant del que afecta els nostres ciutadans: el que mengem, l'aire que respirem quan agafem la bici, la factura energètica, de com protegim els nostres avis de les onades de calor que aquest canvi provocarà o del model productiu que volem”, desgrana.

Amb la Mar García ens veiem a última hora de divendres, quan al barri europeu de Brussel·les no queda res del tragí que viu diàriament. La terrassa dels seus quarters generals, a prop del Parlament Europeu, semblava una bona idea per acabar la setmana. Però la impredictible pluja de Brussel·les ho impedeix. Les sales de reunions i de treball estan escampades en un immoble despreocupat que dona idea de la joventut no només dels seus membres, sinó del partit. No va ser fins als anys vuitanta i noranta quan la formació va arribar a tenir una implantació més o menys estable a Europa. “Som una família jove, conseqüència dels moviments socials dels anys seixanta. El primer partit verd va néixer a Nova Zelanda a començaments dels setanta. En termes històrics és molt poc temps. Encara estem en un procés de maduració i no hem arribat a la cúspide”, prossegueix.

La formació té ja experiència de govern. Entre 1998 i el 2005 va estar en el govern de coalició amb els socialdemòcrates alemanys, en què Joschka Fischer va ocupar la cartera d'Exteriors. Però ara és diferent. Va fer el sorpasso als socialdemòcrates a Alemanya a les europees i ara noten el vertigen de superar la CDU. García opina que aquest impuls és anterior a les marxes juvenils. El situa el desembre de 2016, quan Alexander Van der Bellen es va imposar en les eleccions presidencials d'Àustria. El va seguir l'ascens de la formació a Holanda, que es va convertir en la primera força de la ciutat d'Amsterdam les generals del 2017. “A partir d'aquí vam veure que arrenca el discurs del canvi climàtic com a eix vertebrador, des del qual surten la resta dels valors”, afirma.

Des d'aquí, es van estendre pel centre i el nord d'Europa. “Ara toca enfortir la nostra presència a l'Est i el Sud”, anticipa. Espanya és una tasca pendent. Els Verds compten amb dues formacions: Iniciativa per Catalunya-Verds, on milita García, i Equo. La passada legislatura, van ocupar el seu escó amb el grup Ernest Urtasun i Florent Marcellesi. S'hi van unir els diputats d'ERC, Josep Maria Terricabras i Jordi Solé. Equo, tanmateix, no tindrà parlamentari en aquesta ocasió. “A Espanya no hi ha un problema de demanda, sinó d'oferta”, considera García. I prova d'això és que en els debats electorals de les últimes generals amb prou feines no es va esmentar ni el canvi climàtic ni Europa.

García, que té dos fills, viu entre Barcelona i Brussel·les. Es defineix com una dona cosmopolita i profundament europeista. I lamenta la “falta de pedagogia” per part dels països sobre la Unió Europea. “De Brussel·les no només han d'arribar les respostes contra el canvi climàtic, sinó també contra l'evasió fiscal, la salut o la transparència”, recorda. La UE no és un exèrcit de buròcrates. És, per exemple, el Tribunal de Luxemburg, que està posant a ratlla la banca pels abusos comesos amb les clàusules hipotecàries.

Als Verds se'ls acusa de certa ambigüitat sobre la seva posició en política econòmica. Però un altre cop, insisteix que la columna vertebral és el debat sobre el clima. “Creiem que el sistema capitalista actual és depredador amb els recursos i genera desigualtats. Defensem les llibertats, els drets de les minories i som profundament progressistes. D'aquí es poden treure conclusions”, recorda.

Milers de joves han abraçat aquest discurs. També el contrari: han aixecat el partit xenòfob de Vlaams Belang o La Lega de Matteo Salvini. Són les dues cares d'una mateixa moneda. Lukas Sak, membre d'Europe Elects, va esbudellar per a aquest diari alguns sondejos electorals. I a França, Alemanya, Àustria i Irlanda, els Verds es van imposar entre els més joves. “Això demostra que Europa serà verda o no serà”, conclou García.

Sobre la firma

Lluís Pellicer

Es jefe de sección de Economía de EL PAÍS, donde ha desarrollado la mayor parte de su carrera. Ha sido corresponsal en Bruselas entre 2018 y 2021 y redactor de Economía en Barcelona, donde cubrió la crisis inmobiliaria de 2008. Licenciado en Periodismo por la Universitat Autònoma de Barcelona, ha cursado el programa de desarrollo directivo de IESE.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS