El reggaeton ha guanyat les oposicions al Primavera Sound

No semblava el Primavera Sound, que era l’epicentre mundial dels qui vivien la música com una introspecció que no havia de desembocar necessàriament en el ball. Però sí que ho era. Kali Uchis cantava Nuestro planeta, una de les seves poques peces amb accent llatí, i la multitud movia els malucs, propulsada per la voluntat d’aquesta colombiana establerta als Estats Units a posar com si el públic fos un fotògraf de Playboy.

Más información

El rock poleix el Primavera

Les dones regnen en la nit del Primavera Sound

Més tard va continuar el ball amb J Balvin, que amb el seu reggaeton va atrapar aquest públic internacional (124 països envien personal al festival) que ja l'interioritza com un passaport a la festa: somriure esculpit a la cara i mirada cap a la parella o cap a qui es voldria que ho fos. Era una festa, la festa d’un Primavera Sound molt carnal. Fins i tot, artistes llunyanes a aquesta estètica, vegeu Solange, van provar de fer una mostra definitiva que el llenguatge corporal de la música llatina està en plena expansió. I el Primavera Sound, en la seva última jornada, va acollir amb encert aquest signe dels temps que corren.

En aquest sentit, cal explicar la presència i l’èxit de J Balvin la nit de la catalana Rosalía, una altra mostra de llatinitat que va oferir el seu recital al voltant de les 22.00. El colombià, amb un xou d’estètica infantil, va caminar per un escenari amb els músics als laterals llançant fuetades ballables. Va sonar per segona vegada durant la nit Con altura, la cançó que Balvin ha gravat juntament amb Rosalía. Una part del personal de seguretat, com havia passat la vigília amb Ivy Queen, no deixaven passar cap detall de l’actuació i, fins i tot, gravaven amb el mòbil en el que es va convertir en una de les estampes del festival.

Sorprèn la desimboltura d’aquests artistes. Balvin va incorporar I Like It, de Cardi B, en la qual col·labora amb Bad Bunny, i eren allà, les seves veus i dos ninots enormes que representaven els artistes absents. El final apoteòsic amb Mi gente i el confeti per banyar tres multituds van evidenciar que aquesta música ja s’ha guanyat un espai al festival. Molt més tard, el porto-riqueny DJ Playero feia un set de reggaeton de llibre a l’escenari comissariat pel traper espanyol Yung Beef: era reggaeton pur, sense les derivades pop de Balvin. La gentada era notable, amb una nombrosa presència de llatins. Música efusiva i carnalitat, un doblet imbatible que està emparat per la resurrecció dels sons d’arrel llatina.

I si el Primavera vol ser algú implantant-se a Los Angeles, la ciutat amb ànima anglollatina en la qual obrirà una sucursal el 2020, haurà de mantenir la vigília sobre aquesta nova realitat musical. No és desaforat vincular l’arribada del reggaeton al festival amb el seu proper desembarcament a Califòrnia, on el fet diferencial del certamen pot ser la seva capil·laritat amb les noves músiques urbanes. Això sense oblidar les seves arrels, perquè per aplacar la guàrdia pretoriana del certamen ja es va anunciar que l’any que ve Pavement només farà dos concerts a tot el món, a Porto i a Barcelona, en el festival.

En sintonia amb aquesta arrel clàssica del Primavera, James Blake va retornar al recés introspectiu en el darrer concert a l’esplanada dels escenaris principals. La capacitat que té Blake de combinar emotivitat i maquinitat resulta sorprenent, amb una música que es balla amb el cervell. Si amb Balvin tot havien estat coloraines, gominoles, ballarins i bombolles, amb Blake era blanc i negre, sensualitat postindustrial i contenció. Va centrar el seu repertori en el seu darrer treball Assume Form i va deixar la nit encaminada cap a Richie Hawtin, que a la platja del Besòs, amb el teló titil·lant de la costa, va despatxar un d’aquests sets quirúrgics que domina. Tecno amb bisturí que oferia a les pantalles les imatges del mateix Hawtin i les seves mans manipulant instrumental. Tancament digital per a una edició carnal.