Rosalía, una diva càndida al Primavera Sound

El que passa amb Rosalía és semblant al que passa amb la gastronomia espanyola. Per a uns, Ferran Adrià és un tipus genial i únic que, a partir dels principis del que som i mengem, va arribar al futur i allà es va trobar a la resta del planeta aplaudint. Per a d'altres, és Jamie Oliver, un tipus que va posar xoriç a la paella i va aconseguir irritar els pares de les essències. La de Sant Esteve Ses Rovires (Baix Llobregat) va pujar a l'escenari per fer-se'l seu amb gent arribada tant de Barcelona, com de València o de Newcastle, cap a les 22.00 d'ahir a la nit per veure-la d'aprop en un dels moments més esperats de l'última jornada del festival Primavera Sound, que avui tanca les portes. Sense pensar en els dubtes ni en les certeses que desperta. Ni duels ni pèrdues.

Va arrencar amb Pienso en tu mirá i el públic es va fondre. A diferència de les artistes que ja porten temps jugant a la lliga de les grans produccions, els grans muntatges, les grans intencions, Rosalía encara manté un punt de candidesa que la separa de l'automatisme, que fa que es deixi anar a xerrar entre tema i tema, ja sigui en català, en castellà o en el que faci falta. Transmet autenticitat i espontaneïtat, alentint un espectacle que podria funcionar com un Ferrari, però és més feliç sent un 600 acabat de pintar.

I això passa perquè ella no és una diva, quan dona les gràcies, les dona de debò, i quan s'abraça al cantant britànic de soul digital James Blake, després d'acabar d'interpretar Barefoot in The Park, s'abraça amb ell de debò. Sobre aquest escenari enorme, sota uns visuals ambiciosos, envoltant les seves ballarines i el seu cor gitano, Rosalía aconsegueix semblar molt menys del que és, i això la fa ser molt més del que altres mai aconseguiran ser.

Abans de l'huracà Rosalía, el festival va registrar un altre esdeveniment meteorològic amb Kate Tempest. Poeta, novel·lista i rapsode, presentava el que serà el seu nou disc, The Book Of Traps And Lessons, produït amb Rick Rubin, mestre ressuscitat zombi del rock, que, després d'un intent fallit de col·laboració amb l'anglesa, ha tornat a cridar-la per acabar la feina. Tempest es va mostrar relaxada. Recitava, de vegades cridava, i sempre agraïa. L'escenari, com passa aquests dies, es va anar buidant a poc a poc. És molt complicat en aquest Primavera trobar algú que hagi vist un concert sencer, cosa que no hauria de ser necessàriament dolenta.

Robyn, estrella global

Just després de Tempest va arribar la sueca Robyn, qui va assaltar l'escenari. Fins fa uns anys era més compositora que intèrpret, més cervell a l'ombra que cos sota els focus. Però la seva mutació en estrella global ha estat tan merescuda com fulminant i emocionant. Robyn s'assembla a Tempest en què entén una música que fa d'una altra forma totalment contracultural. De la mateixa manera que aquella porta el hip-hop als clubs de lectura, Robyn arrossega la música de ball fins a les classes de semiòtica i les teràpies de parella.

Amb una expressió corporal fascinant i acompanyada molt d'aprop, molt, d'un ballarí negre, la sueca es va menjar l'escenari aprofundint en aquest paradigma del nou ball: més flexible que aeròbic. Les cortines, els tons blaus i malves i la forma de jugar amb els silencis i el buit, van resultar en un espectacle notable, que va arribar al seu zenit amb Dancing On My Own. Avui saps que tocaràun tema gran, quan el públic encén el mòbil. I així va ser. Veure la gent quedar-se sense veu cridant sense so la primera tornada del tema va ser realment emocionant. Fins i tot un festival tan físic com aquest Primavera requereix moments tan sentimentals com el que es va viure amb aquella cançó que ballava sola Lena Dunham a la seva habitació a Girls i que és avui, per dret propi, himne generacional.