Les dones regnen en la nit del Primavera Sound
Julia Holter o Janelle Monae van destacar en una jornada en què el reggaeton va començar a guanyar espai
La paritat que aquest any mostra el cartell del Primavera Sound es va traduir durant la jornada de divendres en la possibilitat de fer circuits de concerts on les dones eren protagonistes. I no era necessària cap opció ideològica per enfilar aquests concerts, filats al marge de la condició de les seves protagonistes, pel seu mer pes artístic, incontestable. Va ser així com en un festival que atordeix per la seva oferta, entrar al Primavera s'assembla molt a la primera vegada que un es connecta a internet, l'opció de navegar en femení va ser una opció que podia començar amb Julia Holter i acabar al món completament oposat de La Zowi. Com es proclama des de la pròpia organització, no hi ha un festival, dins del Primavera hi ha tots els festivals que cada persona desitgi. O gairebé.
Cau la tarda i la primera sorpresa no és artística: l'enorme extensió verd sintètic que fa de catifa del festival està buida, no només de persones. Això de vendre gots als usuaris, al marge del seu discutible sentit ètic, té un avantatge: no se'n veu cap per terra. Només costen un euro, com que cada got porta el cartell de diferents edicions del festival, es guarden com un souvenir que permet rememorar edicions pretèrites, tocar-se el pit i dir, com Beyoncé, “I was here”, vaig estar aquí. Els gots, és clar, poden entrar al recinte, no com la crema solar, que per motius de seguretat, una ampolla amb líquid i tap, està tan prohibida com la ketamina.
Per accedir a l'Auditori la substància perillosa es diu entrepà, que cal dipositar a l'entrada per por que algú ompli les butaques de molles. Allà va desplegar Julia Holter un dels concerts de la jornada. Per gaudir-la no fa falta tenir dues llicenciatures, però quan l'escoltes explicar la seva música i, més encara, fer-la, hi ha qui s'ho pot pensar. I no, tenint referències aproximades com Laurie Anderson o Kate Bush, la californiana es mou en un pop que fuig de l'estructura convencional de cançó, aborda els acords més insospitats, mai segueix la melodia que podria esperar-se i dona color a les seves composicions amb arranjaments imaginatius de trompeta, violí, contrabaix i sons digitals. La seva veu, excel·lent, clara i definida, tampoc aborda línies melòdiques conegudes, excepte en les cançons per les quals val la pena pensar en l'innecessari de les llicenciatures com Words I Heard, I Shall Love o Feel You, petit botó de mostra del brillant cançoner que va sostenir amb elements de música de cambra, jazz, pop cinematogràfic i un talent que no precisa del reconeixement massiu per trobar el seu sentit.
Regal a la imaginació de Janelle Monae
Qui sí que va aconseguir aquest reconeixement va ser una dama que s'ajusta perfectament a una dita catalana que diu que en el pot petit hi ha la bona confitura. Janelle Monae no és gran ni rotunda com Beyoncé i el seu cos recorda per la mida al de Prince, un dels seus grans referents, a qui gairebé gairebé plagia en cançons com Make Me Feel. El funk és la base de Janelle Monae, que va desplegar un espectacle coreogràfic en què l'imaginatiu vestuari va jugar un vistós paper alternant quadres vermells, blancs i negres en peces de ressonàncies entre circenses i militars, que van desfilar per escena com en una passarel·la de moda. Dominant, l'escenari estava concebut perquè ella anés sempre a la seva, reivindicant l'existència i sentit de totes les opcions sexuals, ella és una icona “queer”, i embolicant-ho tot en un concepte d'espectacle molt nord-americà, la seva última peça, “Come alive” ja com a bis, va durar una eternitat en la seva successió de cors i el seu posterior bany de masses. Janellle va posar la punció ballable, el polsim de ritme precís perquè un concert surti de la introspecció a l'espai compartit del ball i de les carícies amb la parella, suggerides per ella mateixa des de l'escenari. Pura pols en un bon i entretingut concert al qual només li va faltar més profunditat, més densitat, una carícia potser menys epidèrmica.
Trap amb desgana
Just al costat oposat del recinte, allà on sobreviu el trap comissariat per Yung Beef, el vestuari va ser també notícia en el cas de Somadamantina, encara que per omissió. L'esquiva del trap va actuar només amb botes altes de lluentons i unes minses calcetes, amb el cabell que cobria, ara sí, ara no, els seus pits. Davant d'una escassíssima concurrència va despatxar temes com Olvídate de mi, Margarita o Punto G, amb aquesta dicció a càmera lenta que recorda Hal 9.000 a mesura que era desconnectat. Paraules arrossegades dites amb aparent desgana i aire absent, en el fons ariet del trap, doncs no hi ha res que molesti més al món adult que aquest aparent desinterès i desídia dels més joves, intolerable en una societat competitiva i arribista com la contemporània.
Encara més enllà, a la frontera amb el món aliè al festival, en plena platja del Besós, al peu de la central tèrmica Blade Runner i amb la sorra entre els mitjons del públic, va actuar la reina del reggaeton, Iyy Queen. Aquesta barreja impossible entre Paquita la del Barrio i Cher va emfatitzar el paper de la dona i la conducta elemental i beneïda dels homes, pilotats per “la bestiola”, també denominada “ou”, va explicar Ivy, que per si no quedava clar va apuntar que es referia al penis. El seu és un reggaeton de llibre, sense subtileses, encara que basat en aquest discurs crític sobre la masculinitat que converteix la dona en subjecte actiu i no en un decorat. Precisament la part més activa del públic, una aclaparadora majoria local, i en aquesta majoria s'inclouen els llatinoamericans, van ser les dones més joves amb peces com “Que lloren”, “Te he querido, te he llorado” o “Quítate tu para ponerme yo”. I tot molt a la brava, tant, que ella mateixa es va definir sense ambigüitat com “la diva, la potra y la caballota".
Altre cop a l'escenari del trap, aquesta vegada molt més concorregut i amb aquesta olor a goma urbana procedent del terra de plàstic instal·lat, La Zowi va dominar un terreny que aprofitant els tòpics sexuals del trap i els seus valors patriarcals imposa la figura femenina. A força d'autoproclamar-se una puta, acaba restant càrrega semàntica a la paraula, de la mateixa manera que l'obvietat de les seves ballarines, filles directes del carrer, neutralitza l'estilització sexual proposant un joc de miralls en què, al final, l'espectador, home, pot veure's reflectit. Aquí van estar Obra d'art, Puta, Pussy Poppin que va cantar amb La Goony Chonga o Trust No Bitch per marcar perfil en una nit en què la dona, cadascuna a la seva manera, va ser protagonista.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.