Big Red Machine lideren la jornada d’inici del Primavera Sound
El festival convoca el primer dia un públic més variat del que és habitual
Fa només dos anys, un Parc del Fòrum ben ple s'emocionava quan Bon Iver, cap de cartell, tocava els primers acords de Skinny Love. L'any passat, The National van ser els encarregats de rellevar-lo, i aconseguir que un públic ben entregat caigués als seus peus. Aquest any, el festival ha decidit anar més enllà i oferir tots dos caps de cartell en un mateix dia i, a més, totalment gratis. Un pla molt rendible. O almenys, això els va semblar als milers de persones que es van apropar dimecres al Parc del Fòrum per presenciar la jornada d'inauguració de la 19a edició del Primavera Sound.
Com si es tractés d'un petit aperitiu abans del gran festí, el festival va seguir la tradició anual d'obsequiar la ciutat amb concerts al mateix recinte amb entrada lliure. En aquest cas, els artistes encarregats van ser Mow, Melenas, Hatchie, Cuco i, com a plat fort, el projecte de Justin Vernon (Bon Iver) i Aaron Dessner (The National) junts, Big Red Machine. Aquests últims, que van tancar la jornada, van ser l'aposta més eclèctica dins d'un festival que ha apostat per regenerar-se creativament.
Cap a les cinc de la tarda, la brisa mediterrània esmorteïa l'hora punta del sol i les multituds ja començaven a acumular-se a l'escenari principal, en el qual la madrilenya Mow ja havia començat a tocar el seu repertori. Una gentada, cal dir, molt més diferent del que s'acostuma a veure. Davant de l'habitual públic més gran, aquesta jornada d'inauguració també ha tingut un públic adolescent, que des de primera hora ja vagava pel recinte, on es podia comprovar que el Primavera ha aconseguit el seu objectiu: actualitzar-se per arribar a les noves generacions.
Mow va captivar el públic amb una breu setlist de mitja hora, en què el dream pop, els sintetitzadors i les melodies hipnotizants al més pur estil Let’s Eat Grandma van ser els protagonistes. A les sis, la va rellevar el quartet de Pamplona Melenas, que van canviar de registre a un garage rock molt més disbauxat i salvatge. Entre guitarres i psicodèlia, les pamploneses van apujar els decibels de la jornada, i van avisar abans de marxar que, òbviament, “encara quedava molta festa”.
Després d'elles, l'australiana Hatchie va portar la calma després de la tempesta. Amb melodies suaus i meloses, però equipada amb el seu baix, jupa de cuir i ulleres de sol que li donaven un encantador aire de rebel·lia, Hatchie va intercalar temes del seu EP Sugar & Spice (2018), entre els quals va destacar el seu hit d'estil pop Bad Guy, amb algunes cançons inèdites del seu àlbum debut, que sortirà al juny.
A mesura que transcorria la tarda, el públic augmentava i arribava un perfil més adult, encara que es mantenia un inèdit percentatge adolescent. I per complaure els més joves, a dos quarts de nou va sortir a l'escenari l'estrella lo-fi millennial Cuco i el seu chamber pop, que va ser rebut per una infinitat de crits dels seus fans més fidels, que s'acumulaven a les primeres files. Per primera vegada es va percebre certa mitomania al Fòrum, amb el públic cantant la seva famosa Lo que siento, per sorpresa de molts, la versió de Devuélveme a mi chica amb la qual va culminar el concert.
Va ser llavors quan van arribar Big Red Machine per rematar la ració de fanatisme. Dessner i Vernon, que ja són uns veterans d'aquest festival, que els encanta, segons van admetre només començar, van entrar a l'escenari amb dessuadores i camises llargues, com si es tractés d'un simple assaig, per obsequiar el públic amb un espectacle de simfonies instrumentals complementades per la ja mítica veu autotunejada de Vernon, autor de For Emma, Forever Ago.
Des dels primers acords de Gratitude fins a I Won’t Run From It o Lyla –quan va pujar a l'escenari la cantautora Julien Baker– Vernon i Dessner es van obrir pas fins al cor del públic entre ritmes experimentals, riffs exquisits amb marca The National –Dessner també va fer sortir a l'escenari el seu germà Bryce, també guitarrista al grup– i les vocals apoteòsiques de Vernon. I si bé col·locar un projecte tan allunyat del mainstream com a cap de cartell del proper dia podia ser un pas en fals per al Primavera, va semblar un triomf entre el públic. Potser és perquè la lluita del festival per redefinir-se està fent efecte. El temps ho dirà.
