El Primavera Sound s’obre per primera vegada al reggaeton

A punt de fer 20 anys, el Primavera Sound afronta una de les edicions més determinants de la seva existència, en què els perfils indies de la programació ja no defineixen la personalitat del festival. En una evolució que va començar ara fa quatre anys, en què el punt d'inflexió va ser Kendrick Lamar el 2014, el Primavera abraça els nous estils que avui guien el consum musical, obrint-se a un públic més jove que serà qui el mantingui demogràficament en els propers anys. Pres per la seva guàrdia pretoriana com a referència de la música indie, aquella que es manifestava amb guitarres elèctriques i un discurs introspectiu marcat pel “jo”, els nous temps ressituen el paper de la guitarra –Gibson i Fender tenen comptes de resultats clarament a la baixa en els últims anys– i saluden sons més expansius que, sense oblidar el “jo”, tenen la col·lectivitat com a destinatària. O el festival aferra la bandera de l'indie i aguanta com Custer a Little Big Horn o pren el pols dels nous temps encaixant les crítiques dels més vells del lloc.

Perquè en els nous temps els artistes ja no aspiren a ser els millors de l'underground, els més maleïts o els més incompresos, ara es tracta de connectar amb el públic a través de l'èxit, que ja no s'interpreta necessàriament com a resultat de la renúncia a la qualitat. Res a veure amb la situació de fa 20 anys, quan naixia aquest Primavera que avui els guardians de les essències acusen d'haver-se i, principalment haver-los, traït. En realitat, el que diferencia substancialment aquesta edició del festival de les anteriors és la incorporació de figures del reggaeton, un estil tan difícil de determinar com el punk el 1977. Negar-se a aquesta evidència és girar l'esquena a un món en què la música llatina mira per primera vegada a la cara a l'anglosaxona, en el qual les descàrregues i el consum de música a la xarxa supera les vendes físiques (el reggaeton es consumeix a YouTube i en streaming) i on els més joves han dit que la seva música és aquesta, una de les músiques que s'han agrupat sota l'equívoca definició de músiques urbanes que engloba també el trap, el hip-hop, el dancehall, l'electrònica i l'R&B.

Vist el panorama, el Primavera Sound ha anat reforçant des de fa diverses edicions els sons negres, els grans absents en els primers anys, que eren blancs i amb guitarres, i l'electrònica, que es pot dir que ja té un festival dins del festival, situat a la platja del Besòs. En un moment d'estètiques canviants i irrupció de nous sons, mantenir-se aferrats a la Bíblia no comporta més que una rigidesa que evitaria competir no ja amb el Sónar, festival ja consolidat amb el seu propi espai, sinó amb la creixent oferta dels festivals de Madrid, algun dels quals sembla nascut a cop de talonari en projectes de rerefons galàctic. És això el que es juga al mapa dels festivals, comprovar qui manté la personalitat adaptant-se a uns temps canviants i consolidar-se com a referència peninsular. I per aconseguir-ho no es pot comptar només amb el públic que supera la trentena i només creu en Nick Cave, Arcade Fire i The National.

Segons les dades de l'organització del festival, aquesta evolució artística, per a alguns massa brusca, no ha perjudicat la venda d'entrades. Tot i que les primeres dades permetien fins i tot augurar una renovació força profunda del públic, sembla que s'hagi temperat en les últimes setmanes de vendes i no sembla que a simple vista es percebi visualment la presència d'una assistència gaire diferent de la de prèvies edicions. Fins i tot en termes estrictament de vendes, des de l'organització ja asseguren que dissabte serà el dia més concorregut de la història del festival, jornada en què actuaran J Balvin, estrella del reggeaton; Rosalía, que després d'haver enlluernat en el festival fa dos anys en format flamenc, ve a comprovar el seu èxit internacional en un festival amb més del 50% de públic estranger; Solange, protagonista d'un enlluernador concert ofert al mateix Primavera ara fa dos anys; James Blake i el seu posdubstep, DJ Playero i el seu reggeaton i Nathy Peluso, nova estrella de la llatinitat del carrer. Són alguns dels noms d'un canvi que ha portat la paritat al cartell amb una col·lecció de dives de primera divisió encapçalada per Erykah Badu o Janelle Monáe; molt hip-hop amb Nas, Future o Danny Brown, electrònica amb figures clàssiques com Richie Hawtin i guitarres, que sí, que n'hi ha, amb noms més afins al que havia estat el festival, com Suede, Jarvis Cocker, Low, Primal Scream, Interpol, Stereolab o Soccer Mommy convivint amb Miley Cyrus, Carly Rau Jepsen, La Zowi i Ivy Queen.