Els reptes de Barcelona en quatre cares

La pugna per Barcelona es decideix avui en uns comicis que s’auguren ajustats i fins i tot a la vora de l'empat tècnic (entre ERC i Barcelona en Comú, segons les enquestes). Sigui quin sigui el resultat, a partir de demà el nou govern municipal haurà de fer-se càrrec dels problemes que urgeixen la capital catalana. L'accés a l'habitatge (els lloguers han pujat un 35% des del 2014), la creixent precarietat del mercat laboral, les conseqüències de la contaminació de l'aire o l'atenció social d'una Barcelona que envelleix cada vegada més són algunes de les carpetes urgents que esperen al despatx de l'alcaldia.

EL PAÍS ha posat rostre i veu a alguns dels problemes cabdals per a Barcelona.

“Espremen el treballador”

Rocío Varela és pastissera a l'hotel Fairmont Juan Carlos I i des del 1998 treballa a la restauració. “Hi ha cambreres de pisos que guanyen menys ara que quan jo vaig entrar a treballar”, sentencia. Segons Varela, membre d’Intersindical, hi ha hagut una concatenació de fets que han perjudicat els treballadors. “L'auge del turisme, la crisi econòmica i les diferents reformes laborals dels últims anys han precaritzat les condicions dels treballadors d'hotels. El boom turístic de Barcelona no s'ha traduït en la millora de les condicions laborals. Hi ha moltíssims treballadors amb contractes de temps parcial quan en realitat són a temps complet”. El 40% dels contractes a Barcelona són de menys d'un mes.

Un altre factor que segons Varela ha perjudicat els treballadors del sector ha estat l'entrada de grans fons en la gestió de les cadenes hoteleres. “Als fons només els interessa el rendiment econòmic i en el sector hoteler la forma d'aconseguir-ho és collar el treballador, esprémer-lo sense importar el seu benestar”.

Varela explica que en alguns hotels de Barcelona, les cambreres de pis, les kellys, arriben a fer entre 20 i 30 habitacions al dia amb un contracte de vuit hores “que evidentment s'allarguen i no són pagades. I com que venen d'empreses de treball temporal si no compleixen amb la quota les acomiaden”, agrega.

“La pol·lució afecta els nens”

L’Escola Casas es troba al costat de la Gran Via i en dos anys serà just a l'entrada del túnel que soterrarà el trànsit d'una de les artèries que rep les arribades de Barcelona. El centre fa mesos que suporta les molèsties de les obres de remodelació i els pares dels alumnes estan preocupats per la qualitat de l'aire que hauran de respirar un cop s'hagi obert el túnel: l’escola quedarà al costat de l'única sortida de fums del subterrani. Un grup d’aquests pares va formar la plataforma “Respira Glòries” que reclama un aire net. “Els pares ens hem posat en primera línia, perquè està demostrat que la contaminació afecta més els més petits”, diu Silvia Chellini, mare de dos alumnes de l'escola.

La plataforma ha aconseguit retardar el començament de les obres que perforen el sòl i que generen més pols fins a l'última setmana del curs escolar, i canviar l'emplaçament de l'escola d'estiu. “La nostra gran petició és crear un gran mur de vegetació que mitigui la contaminació que tenim al costat”, apunta Chellini.

Segons les dades del mateix Consistori, el 98% dels barcelonins està exposat a nivells de partícules fines superiors al que recomana l’Organització Mundial de la Salut i l’Agència de Salut Pública de Barcelona va atribuir a la contaminació a la ciutat 354 morts el 2017.

“O pagues o te’n vas”

A Livia Arteaga, de 51 anys, les coses no li anaven malament. Fa 12 anys treballava de teleoperadora i el seu marit en una empresa per al Corte Inglés. Van llogar un pis de 120 metres quadrats a la Travessera de Gràcia, amb els seus tres fills, de 25, 21 i 14 anys. “Pagàvem 1.000 euros al mes. No era poc, però ens ho podíem permetre”. L'agost de l'any passat, la immobiliària els va enviar un burofax comunicant-los que a partir d'octubre, el preu augmentaria un 30%. La Livia ha perdut la feina i el seu marit, que també va estar a l'atur, treballa ara de tècnic sociosanitari. Ingressen uns 2.500 euros al mes. “O pagues o ens dones les claus i te’n vas”, relata la Livia que li van dir a la immobiliària. La mitjana del lloguer a la ciutat és de 908 euros i el 43% dels barcelonins destinen més d'un terç dels seus ingressos al lloguer.

La Livia va contactar llavors amb el Sindicat de Llogaters i amb l’Oficina d’Habitatge Popular de Gràcia, que van promoure accions per pressionar i que l'empresa negociés. “Vam arribar a ocupar l'oficina de la immobiliària”, que va renunciar a portar l'administració d'aquest pis. La dona mai va signar la renovació del contracte i continua pagant al jutjat assignat els 1.000 euros del seu contracte anterior. El jutjat va establir que el 8 d'abril es procediria al desnonament, encara que es va aconseguir aturar amb un recurs que al·legava que no es tractava d'un impagament. El cas es troba ara a l’Audiència Provincial de Barcelona. “No sé quant temps trigaran a resoldre, però jo no em rendeixo. Sé que la llei no està de part meva, però jo denuncio una injustícia social. Els polítics han de regular el lloguer ara”, apunta. A Barcelona hi ha 47 desnonaments setmanals.

“Sempre necessites ajuda”

El dia ha començat encapotat a Barcelona i plovisqueja de tant en tant. “No he anat a la perruqueria perquè amb aquest temps...”, lamenta, coqueta, Montserrat Fabregat. Té 80 anys i viu amb la seva germana Josefina, de 87, al barri d’Horta. Fa sis anys que li van amputar la cama esquerra i, encara que la processó va per dins, sap valer-se sola. “Jo surto quan vull, agafo el metro i el bus. Soc completament autònoma, excepte per anar al bany. I és clar, això et limita perquè sempre necessites ajuda per a alguna cosa”, explica. Però la Montse té persones que l’ajuden. La Pili hi va unes hores cada dia per ajudar-la amb les tasques domèstiques i també rep atenció domiciliària de l’Ajuntament. A Barcelona, el programa de teleassistència, dirigit a gent gran, dependents o persones amb diversitat funcional va arribar l'any passat als 100.000 usuaris. Segons el Consistori, 13 persones s'incorporen cada dia al servei de teleassistència i sis més al d'ajuda a domicili.

Amb l’Amparo, una voluntària d’Amics de la Gent Gran (una fundació que acompanya la gent gran a Barcelona), la Montse xerra i programa sortides. “Jo vaig a tots els partits del Barça. I una vegada vaig anar-hi amb ella perquè és del Madrid”, riu l'anciana. Amb la fundació també s'escapa uns dies de viatge. “Des que em van tallar la cama, no podia anar-me’n de vacances perquè els lavabos no estaven adaptats”, relata.

Avesada a les xarxes socials —té una tauleta Facebook i en el to d'espera del mòbil sonen els Beatles—, la Montse rebutja l'halo de tristesa que acompanya l'edat. “La tauleta m'entreté i cal ser optimista”, encoratja.

L'anciana protesta, no obstant això, per la invisibilitat del col·lectiu i reclama més atenció a la gent gran. “Quan vaig al banc i pregunto alguna cosa, en comptes de respondre'm a mi, contesten mirant la Pili. Com si jo no entengués el que diuen”, lamenta. Una invisibilitat que amb la cadira de rodes s'accentua: “La gent no et veu quan vas pel carrer perquè no estàs a la seva alçada. He hagut de comprar-me una trompeteta per fer-me sentir. I hi ha molts llocs als quals no puc entrar perquè hi ha escales”, critica.