El desconcert europeu

Les notícies ara que s’acaba la campanya electoral a Europa no són precisament per tirar coets. Bona part del protagonisme se l’emporta la dreta radical, que ha esdevingut el nou fantasma que recorre el continent. Els últims titulars són: la consagració de l’italià Salvini com a líder de l’extrema dreta europea. El renaixement de Farage, referent del Brexit a la Gran Bretanya, amenaçant els conservadors i un bipartidisme secular que després de resistir infinites batalles (incloent-hi guerres i colonialismes) es pot enfonsar per la ruptura amb Europa, i la possibilitat que la dreta nacional de Le Pen passi, a França, per davant del partit del president Macron.

Més encara, tal com ha passat a Espanya amb el PP, el Partit Popular europeu que, amb Helmut Kohl, des de finals dels noranta havia aconseguit integrar amplis sectors de l’espai conservador, fins a convertir-se en el principal pilar de la Unió, se sent ara amenaçat pel creixement de l’extrema dreta. A l’hora d’acudir a les urnes per escollir un Parlament que té al davant la responsabilitat de treure Europa de la confusió, el protagonisme l’acapara el populisme més reaccionari, una perillosa passarel·la cap a l’autoritarisme postdemocràtic. Fa dos anys aquests partits volien marxar. El Brexit era el model. Ara han vist la feblesa d’Europa i se’n volen aprofitar.

La Unió no és aliena a la crisi de governança de les democràcies liberals. I arriba carregada de fractures

Els tecnòcrates europeus, com sempre, en minimitzen el risc. L’extrema dreta és molt seva i, per tant, les seves aliances són dèbils: aviat xocaran per conflictes d’interessos i per greuges inscrits en les històries nacionals. Pot ser. Però diumenge es vota per Europa i el panorama és de desconcert. La Unió no és aliena a la crisi de governança de les democràcies liberals. I arriba carregada de fractures: desigualtats econòmiques i socials (dins de cada país i entre països), efectes demolidors de les polítiques d’austeritat que han humiliat nacions senceres, fractures culturals Nord/Sud i Est/Oest, el mar Mediterrani convertit en el mar Mort que engoleix milers de persones i alhora drets i valors fundacionals, i unes institucions allunyades de la ciutadania, en mans d’una elit molt corporativa, instal·lada en l’autocomplaença i el menyspreu.

Aquí, en la campanya, Europa ha anat a remolc de les eleccions municipals. Quan se n’ha parlat ha estat en clau local. A les europees s’ha traslladat, per exemple, una qüestió interna: la pugna entre Oriol Junqueras i Carles Puigdemont per l’hegemonia a l’espai sobiranista.

Sentir-nos implicats en la política europea resulta difícil, tot i que cada dia condiciona més les nostres vides, però formatats en els marcs identitaris nacionals ens costa molt fer el salt. Sense Estat i sense demos, és impossible parlar de ciutadania europea. I Europa no els té. Entre altres raons, perquè continua sent només un tractat intergovernamental, amb Alemanya exercint de potència i França intentant aparentar-ho.

Ha faltat l’acompanyament de la cultura, sempre present en els moments decisius

Mentalment, Europa encara queda lluny. El demos es troba en un procés de lenta construcció perquè és molt difícil trencar els marcs nacionals sobre els quals s’ha construït la sobirania popular. I els Estats nacionals, conversió en acte de la potència nació, encara donen mostres creixents de la seva impotència –massa grans per a algunes coses, massa petits per a d’altres- i tot i que han cedit moltes de les seves competències a les instàncies europees continuen sent l’espai polític natural.

“Si fos possible refer la construcció europea, començaria per la cultura”. Aquesta frase s’atribueix a Jean Monnet, un dels pares fundadors. I, en efecte, aquells grans homes van caure en un vici del materialisme vulgar: la creença en la determinació econòmica en última instancia. Si s’establien les bases des de l’economia, la resta –la cultura, les institucions, la ideologia- s’hi aniria sumant. I era fals. S’ha fet molt poc per trenar uns referents compartits, potser perquè és terra massa vella i carregada d’històries, guerres i ressentiments. Però és hora de fer efectiu el que Balibar anomena el teorema de Maquiavel: “transformar la violència dels conflictes socials en capacitat política col·lectiva”. En el fons aquesta era la raó moral que va portar a fundar Europa sobre el tabú de la Guerra Civil. Però ha faltat l’acompanyament de la cultura, sempre present en els moments decisius, com el Renaixement o la Il·lustració. Aquesta vegada no s’ha presentat a la cita. Les passions nacionals dificulten la tasca de teixir un espai simbòlic comú. És urgent pensar Europa.