Set peces del puzle Pla

Deia que l'havia conegut en un bar de cambreres de Mataró i hi va conviure en la socialment escanyada Escala del 1940 al 1945. Tampoc ho va amagar mai. Quan ella va tenir la certesa que no es casaria mai, se'n va anar a Barcelona, on ell la va continuar visitant, especialment a les nits. El 1948, la jove va marxar, sempre en precari, a Buenos Aires. Amb el temps, ell es va adonar que aquesta dona s'havia convertit en l'eix de la seva obsessió per l'amor, pur i idíl·lic, però també el carnal. Va anar a visitar-la quatre vegades a la capital argentina i va passar a ser la persona a qui li va dedicar més cartes en la seva llarga i il·lustre llista de corresponsals.

A Notes per a un diari, que comprèn els anys 1967 i 1968, el seu nom, Aurora o A., apareix 300 vegades... Sí, Aurora Perea va marcar més del que cap dona ho havia fet  el suposadament misogin, cínic, antiromàntic Josep Pla. I igual que ella, hi va haver tot just mitja dotzena més de persones que van determinar el complex puzle que va ser l'autor d'El quadern gris. El retrat d'aquestes tessel·les i el seu encaix en el mosaic planià és el que conforma l'assaig Josep Pla: sis amics i una amant (Empúries), del periodista Xavier Febrés.

“Aquesta correspondència apareixerà un dia o altre, això segur; Pla té escrit: ‘Al calaix on tinc les cartes de l'Aurora…’; ell guardava tots els papers”, diu Febrés, que ja ha visitat abans Pla (Josep Pla: biografia de l’homenot; Les dones de Josep Pla…). També apunta en el llibre que les d'ell a ella en principi les té un antic empresari del suro de Palafrugell, Miquel Bigas, que ja hauria fet de noi dels encàrrecs entre els dos quan l'escriptor passava ajudes econòmiques al seu gran amor.

Inèdita és també la correspondència que Pla va mantenir amb el crític literari i periodista Alexandre Plana, “el seu Pigmalió”, com el bateja Febrés. Plana, prestigiós crític i secretari de l'Ateneu Barcelonès, el va introduir a l'entitat, en el periodisme i el va ajudar tant a l'hora d'escollir la roba i els barrets més fins com a canviar el seu estil literari, despullant-lo d'un inicial modernisme un xic ampul·lós i carregat, al planià, rigorós i precís en la concisa descripció. Pla va arribar a estripar molt del que havia escrit per adoptar aquest nou to. “L'estil planià va ser idea de Plana i obra de Pla”, resumeix Febrés.

Pla i Plana van ser molt amics, tant que aquest va arribar a fer-li els articles quan l'altre no ho aconseguia; “no tindria res d'estrany que més endavant ens féssim una casa a l'Empordà, prop del mar, per viure junts”, va arribar a escriure l'autor d'El carrer estret. Però no va ser així: es van separar per gairebé no parlar-se més. De nou el sexe hi va jugar el seu paper: “Pla se sentia incòmode amb l'homosexualitat de Plana”, diu Febrés. “I va arribar un moment que tampoc el necessitava”.

Aquest prejudici l'havia apuntat qui va ser el millor amic que va tenir Pla, Josep Martinell, un altre dels perfilats: malgrat el seu vot de silenci fruit de 40 anys de relació (tot un rècord davant d'un home “molt inconstant en les seves relacions personals”), va ser dels primers que va revelar alguns secrets i piruetes literàries de Pla, com que després de la Guerra Civil es va amagar en actitud robinsoniana a la platja de Fornells (Begur). “La veritat és que allà hi havia Joan Ventosa Clavell, home fort de Francesc Cambó, de qui cobrava”, fixa Febrés.

Quan el franquisme va rebutjar Cambó, el mecenes de postguerra va passar a ser l'industrial tèxtil Alberto Puig Palau, de cartera abundant i desprès, que li va encarregar llibres per a una projectada però tardana Editorial Barna, com la Guía de la costa Brava, que al final va acabar a Destino.

Puig Palau va donar el relleu al també influent i benestant empresari també del tèxtil Manuel Ortínez, que va portar l'escriptor a descobrir el, per a ell, fascinant món de l'alta burgesia del franquisme i del grupuscle de catalans influents a Madrid. L'home dels cotoners el va portar a ampliar les seves col·laboracions periodístiques a El Correo Catalán (pagant-li el triple de la misèria que cobrava a la revista Destino), però no va haver-hi química: aquella burgesia li va semblar de baix nivell cultural, humà i social i ells el van trobar groller i vulgar, aspectes que Pla accentuava davant de la seva presència.

A més de Sebastià Puig, l’Hermós, el pescador protagonista d'algunes de les narracions de Pla i que li va proporcionar “la mirada sobre el paisatge”, segons Febrés, aquest tanca el llibre retratant Josep Vergés, l'editor de l'obra completa de Pla a Destino i que va fer d'ell el que va ser en una interessada simbiosi: un necessitava els diners i l'altre sabia que era una mina comercial, que va explotar a fons. Febrés lamenta el “caos” amb què Vergés va publicar l'obra de Pla i la seva obsessió per allargar-la. Però gràcies a això (l'editor va trobar uns quadernets de notes que Pla no pensava publicar, però finalment hi va accedir), es va filtrar la història de l'Aurora.