Primera Persona obre el confessionari

Un té una vida pública i una altra de privada, íntima, que marca més del que sembla (o es vol) la primera. I d'això no se'n lliuren ni els escriptors ni els músics. Per exemple: Mala Rodríguez va ser cambrera, professora d'aeròbic i operària de la neteja i això forma part del substrat de l'avui icona del rap i del flamenc. Brett Anderson, cantant de la banda Suede, va passar un calvari entre la fama i la drogoaddicció, que potser explica molt del renaixement del grup el 2010. El Tony Manero de Febre del dissabte nit va néixer d'un article de Nick Cohn, però resulta que el rei de la crònica cultural urbana dels últims 50 anys se'l va inventar. Què més és fruit de la seva influent imaginació? El Tommy que juga al milió del film de The Who?... Aquest tipus de coses són les que, miraculosament, cada any confessen en públic els convidats al Primera Persona, festival que arrenca la vuitena edició aquest divendres al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

La forma ideada pels directors Kiko Amat i Miqui Otero sembla que crea un clima propici per a la confidència, en un context que té “un punt de festival de varietés”, segons Amat, potser pensant en els tan heterogenis com suggeridors 17 convidats. Són packs que solen crear un clima combinant personatges de molta actualitat amb d'altres més descavalcats en el temps.

No obstant això, la primera càpsula, els temps hi obliguen, abordarà aquest divendres (al teatre del CCCB, a les 19.00) l'antifeixisme. El planter d'experts és estimulant: des de l'historiador nord-americà Mark Bray (Antifa. El manual antifeixista) a la politòloga Helena Castellà, passant per Carles Viñas (estudiós dels grups radicals de futbol) i el fotoperiodista Jordi Borràs, analista de la ultradreta.

Poc després, Cohn, potser l'inventor del periodisme rock, tindrà com a pare confessor el discjòquei barceloní DJ Kosmos. Sense descabs, el músic britànic Peter Hook, cofundador de Joy Division, desfarà o reforçarà mites, com que aquesta mítica banda vivia amb 20 lliures a la butxaca, fruit de la nefasta gestió d'un dels mítics clubs de Manchester, pioner de la música electrònica, com ha reflectit al llibre The Haçienda. Cómo no dirigir un club.

La segona sessió (a les 22.00) comença amb María Sánchez, poeta (Cuaderno de campo) i assagista (Tierra de mujeres), però veterinària de camp d'ofici: d'aquest medi rural parlarà fins que la mexicana Julieta Venegas confessi la seva passió llibresca entre lectures i cançons en directe.

La bogeria i la creació són l'eix de la jornada de dissabte, on dos dibuixants, Maria Manonelles (Dormo molt) i Montse Batalla (Manicomio) han parlat de la seva experiència de la malaltia mental en la seva obra. No menys inquietant serà la confessió de la dibuixant Emil Ferris, que mentre va estar paralitzada per un virus africà sense antídot va crear Lo que más me gustan son los monstruos. No menys colpidora és l'experiència de Thomas Page McBee, boxador transsexual que ha explicat la seva vida en Un hombre de verdad.

Per a l'última sessió, l'Anderson que ampliarà les confessions que va deixar per escrit a Mañanas negras como el carbón precedirà la xerrada que Mala Rodríguez tindrà amb l'escriptora Sílvia Cruz, especialista en flamenc, de la seva classe social, la seva ètnia, la seva rebel·lia, la seva passió... Les entrades ja estan esgotades: les confessions en Primera Persona sempre agraden.