Olivier Schrauwen, un visionari del còmic amb una impressora bicolor

No és per casualitat que les seves vinyetes, sempre inquietantment fascinants, semblin retaules d'una macabra orde religiosa o el que hauria dibuixat un Franz Kafka que hagués crescut llegint Lucky Luke, amplificant la seva idea de l'absurd i de la condemna de l'ésser humà que mai encaixarà en la massa. Olivier Schrauwen (Bruges, 1977) és, amb el permís de Chris Ware, el dibuixant que més lluny ha portat la historieta contemporània, fins al punt que cada cosa que toca, començant per l'estrany Mi pequeño (Fulgencio Pimentel, 2018) i passant per l'imprescindible Arsène Schrauwen (Fulgencio Pimentel, 2017), és gairebé una peça d'art d'avantguarda.

Schrauwen va créixer envoltat de vells llibres il·lustrats; ho explica assegut en una de les peces d'antic mobiliari que hi ha en un ampli espai de la fàbrica Fabra i Coats de Barcelona. De fet, va ser un dels convidats estrella del darrer GRAF, un festival de còmic d'autor i edició independent celebrat a la capital catalana.

“No vaig ser conscient fins a l'adolescència que els còmics amb què havia crescut eren dels anys quaranta. Recordo que hi havia una reproducció d'un quadre de Magritte a la meva habitació quan era petit. Jo buscava àvidament tot el que fos visual. Creia que aquelles imatges explicaven el món. Em recordo ja d'adolescent reunint-me amb els meus amics en un parc i mirant junts un vell llibre de pintures en què es torturava la gent. A Bruges tot l'art que hi ha és antic, i hi convivim sense que ens n'adonem. Suposo que si cadascun dels meus dibuixos recorda alguna cosa que va passar fa molt de temps és per això”, s'explica. I per què el bicolor? “És un límit que m'imposo per poder controlar-ho tot”, contesta.

Cada petita taca en una obra de Schrauwen és una taca que ell mateix ha col·locat aquí, perquè treballa amb una impressora que només té dos colors. Així va fer Arsène Schrauwen, la delirant odissea del seu avi a les acaballes de l'imperi colonial belga, i així ha imprès Sunday, obra encara inèdita que combina un intens blau amb un rosa fosforescent.

Intrigant i marciana

La seva intrigant i marciana producció —a la qual acaba de sumar-se Guy, retrato de un bebedor i ben aviat hi afegirà Vidas paralelas, una col·lecció d'històries de ciència-ficció— torna una vegada i una altra sobre la ridiculesa del comportament humà i la impossibilitat de connectar amb els altres. El món exterior és, per als protagonistes de qualsevol historieta d'Olivier Schrauwen, una amenaça monstruosament absurda. Per què? L'autor arronsa les espatlles. “No és que ho hagi triat. Suposo que és el que penso. Arribar a tenir una relació de debò amb un altre algú és molt complicat”. Li sorgeix sempre una imatge, o li apareix el personatge de la història, abans de començar? “Abans de començar ho haig de tenir tot clar: l'estil, els dos colors, el lloc, el tipus de gent que hi apareixerà, i després espero que tot flueixi. Si no flueix, ho deixo estar”.

La seva manera de treballar és pura intuïció. “Em deixo influir per tot el que m'envolta i actualment el que m'envolta és l'art contemporani”, diu. L'artista viu a Berlín i la seva parella es dedica al món de l'art. “Fa instal·lacions artístiques”, especifica. Així que es passen el temps envoltats d'“aquest tipus de gent”, “del món de l'art”, diu. Encara que les persones del seu entorn no apareixeran en res del que faci. Les pinzellades autobiogràfiques de la seva obra són gruixudes. En un determinat moment d'El hombre que se dejó crecer la barba, un home ha de dibuixar, en una classe, segons uns paràmetres (hi ha una taula, una ampolla de llet, un gat i un ratolí), i acaba atrapat en un malson que és el propi dibuix o la idea de la norma. “Em va passar a l'institut, ho recordo com una cosa horrible; per a mi el dibuix no té límits, ha de lluitar per ser tan lliure com pugui; és un joc, però un de molt seriós”, assegura.

La seva aposta per la imaginació és clara. En les seves historietes la vida imaginada és sempre superior a la real. “Però és que jo no crec en la vida real. Això és vida real? Per a mi, tot és ficció”, sentencia. El que lamenta és que el món contemporani s'hagi tornat tan “cruelment literal i textual”. “Una imatge ja no val més que mil paraules, i això és terrible”, diu. Per a ell no canviarà mai res. El text continuarà sent una cosa que sent només en determinats moments el lector de les seves vinyetes, a les quals sovint els basta la imatge per explicar-se. El més curiós és que, malgrat que les situacions absurdes de la seva obra recordin Samuel Beckett, no l'ha llegit mai. “Per qui començo?”, pregunta, des del sofà. I, com que els seus protagonistes són sovint grans fracassats que sempre fracassen, potser per Esperant Godot.