Dreta embravida, esquerra absent

El contrast fa feredat si tenim en compte que només han passat tres anys. En un altre d’aquests brous, en vigílies de les anteriors eleccions generals (Guia per votar en clau lingüística), fèiem un repàs de què deien els quatre partits d’àmbit estatal (PP, PSOE, Podem i Ciutadans) en matèria de llengua, i concloíem que el partit que semblava més empàtic amb la diversitat lingüística era el PSOE. El PP era especialment retòric en la defensa de la “lengua común” i es comprometia a garantir l’ensenyament en castellà; Ciutadans anava una mica més enllà i prometia l’ensenyament en dues o més llengües, sense explicar com; i Podem demostrava la seva falta de perícia en una qüestió, la del reconeixement de drets lingüístics, amb la qual mai no s’han sentit còmodes. Tres anys després, un repàs dels programes d’aquests partits, més el de la ultradreta vociferant, demostra que la reculada és de més de tres dècades.

Tot el focus del que es pugui dir sobre les llengües a Espanya s’ha desplaçat cap a la dreta. Si aleshores aquesta dreta feia una defensa simplista de l’espanyol en considerar-lo perseguit mentre l’esquerra redundava en la defensa de la diversitat lingüística (el PSOE arribava a proposar una millora en el règim de la cooficialitat i una llei que garantís la pluralitat lingüística d’Espanya), ara la dreta planteja obertament la necessitat d’enfortir el castellà per mitjà d’una nova arquitectura legislativa mentre l’esquerra, senzillament, obvia el tema. I no sé què és pitjor, si veure com PP, Cs i Vox saliven amb la consagració omnímoda del castellà, o bé contemplar com PSOE i Podem miren cap a una altra banda i abandonen la pluralitat lingüística a la seva sort, com qui talla les amarres del vaixell que s’enfonsa.

No cal ni dir que el partit que va més enllà en el desmantellament de l’Estat plurilingüe que és Espanya (amb les moltes mancances) és Vox. No es molesten tampoc a explicitar-ho gaire, en tenen prou dient que suprimiran les autonomies, cosa que equival —suposem— a derogar els respectius Estatuts i, per tant, a suprimir les cooficialitats lingüístiques. Molt més detallada és la proposta del PP, que el president del partit, Pablo Casado, va tenir el detall de venir a explicar a Barcelona, i que representa, via llei orgànica, la pràctica imposició del castellà com a llengua primera de totes les administracions, amb la deferència del “sin perjuicio del empleo de las lenguas cooficiales allí donde existan”. No cal dir que una mesura tal comporta la impugnació dels processos de normalització lingüística desenvolupats a Espanya i un posicionament sobre el paper gregari que es vol donar a la resta de llengües. Pel que fa a Ciutadans, és evident que s’han sumat a la mesura del PP alhora que han estat incapaços de desenvolupar-la mínimament.

I vet aquí els partits d’esquerres, que amb tota la tolerància i tot el llenguatge políticament correcte s’han limitat a ignorar el tema, com si no fos cosa seva. Greu error, un cop més, de l’esquerra, perquè no et pots mostrar sensible a tota mena de col·lectius que presumeixes discriminats i esquivar les discriminacions lingüístiques. El PSOE abandona del tot la idea de la llei de llengües de fa tres anys a canvi d’una perspectiva molt més castellanocèntrica, com demostra la promesa de millorar la dotació de la RAE i crear una “Casa de la Traducción” per a l’espanyol, i ens regala, això sí, la proposta de “impulsar los encuentros dedicados a la poesía en las distintas lenguas del Estado”; quina sort que tenim, el PSOE secunda la celebració dels Jocs Florals. A Podem continuen navegant en la niciesa, ni tan sols s’atreveixen a incloure el suport a la cooficialitat de l’asturià, que ells mateixos promouen a Astúries, i s’estalvien qualsevol esment a les llengües en el tuneig sui generis que fan de la Constitució.

Amb una dreta embravida disposada a tot per a la reconquesta i una esquerra que evita els temes perquè o bé no hi entén, o bé té por de ficar-s’hi, la retallada en drets lingüístics promet ser històrica.