Lluny de les lleis dels homes

No és fàcil ser Pau Riba, encara que ho sembli. Per a la plebs, gairebé tots aquells que no són Pau Riba, seria qüestió de deixar-se portar, de no prendre’s res seriosament, de viure despreocupant-se d’allò emocional i material i de fer de la seva, la teva, real gana el patró, guia i far de l’existència. Aquesta vida al marge de les pautes va començar gairebé amb el naixement de Pau, sotmès durant la seva joventut a una societat llavors retrògrada i convencional fins a l’asfíxia. En contra d’això va començar a construir el seu món, com dirien Manolo i Quimi, “lluny de les lleis dels homes”, i 50 anys després, continua allà, al seu món. Ho va voler compartir a Barnasants amb els seus acòlits, en una celebració laica de l’existència d’aquella obra seminal que, recentment reeditada, es diu Dioptria.

És cert que en l’ètica de Pau, una celebració d’aniversari seria un cos estrany, però la vida lamina, fins i tot, al més allunyat de les seves convencions, encara que es digui Pau Riba. Però la semblança d’aquesta celebració amb qualsevol altra va arribar fins aquí, ja que Pau continua administrant la seva vida i carrera artística lluny de les lleis dels homes. És per això que sembla inevitable no valorar, descriure o jutjar el que es va veure al teatre Joventut amb el cartabó que fa servir la resta de la humanitat, aquell que s’ajusta als cànons d’una vida usual. Perquè en Pau, la barreja d’aparent despreocupació, voluntat més o menys explícita de provocar o menyspreu per les obres repentinades, genera espectacles precisament despentinats, imperfectes per vocació, concebuts, sembla, tan a la bona de Déu com la vida d’un nòmada. Qui no els assisteixi havent interioritzat les seves lleis internes se sentirà com un musulmà anant a un Bar Mitzvah: entre irritat i fora de lloc.

Desenes de convidats van ajudar Pau a reconstruir, deconstruir?, les gemmes rutilants de Dioptria en un espectacle sense nom que va donar pàbul a artistes que viuen per sota de la popularitat. Molt Pau Riba. Com ell mateix, descalç, desafinant inveteradament, errant sense vergonya i ajustant-se en exclusiva a les úniques normes que respecta, les que es dicta ell mateix, unes normes aparentment no gaire nombroses però no per això fàcils de respectar. Blindar-se davant l’opinió aliena no és fàcil en temps d’exhibicionisme, continuar en solitari el camí traçat per un mateix demana una convicció gairebé arrelada a l’ADN, i refiar-se tant de la capacitat de comprensió empàtica del públic és una mostra de seguretat, com a mínim, valenta i, sens dubte, arriscada. Però allà hi era, en Pau, l’únic risc del qual veritablement seriós és convertir-se en una relíquia, el record d’una època l’actiu més important del qual és la seva existència mateix. Seria una llàstima, quan es tracta d’un creador de la seva talla.