A l’inici dels dos mons de Conrad

Sovint la primera novel·la d’un escriptor consagrat s’assembla a una caixa d’eines que un dia serviran per a confeccionar grans llibres, però amb les quals l’autor encara no sap ben bé què fer: una desfilada de possibilitats sense temperar ni tibar. No sembla que aquest sigui el cas de Joseph Conrad, que en la seva novel·la de debut, La follia d’Almayer, serveix al lector un relat gustosíssim, que es llegeix amb inquietant interès; pàgines que ja apunten alguns dels seus poders: l’entestament masculí, la sintaxi elaboradíssima, la sensibilitat per descriure el paisatge.

Però el més sorprenent d’aquesta novel·la que ha publicat L’Avenç és com planteja ja des de l’argument la clau de la situació mateixa de Conrad com a escriptor frontissa entre diversos mons que s’ignoren o s’enfronten. Conrad ens proposa acompanyar un tal Kaspar Almayer, un mariner holandès que encalla a terra amb el propòsit de cercar una mina d’or de proporcions tan fantàstiques que probablement ni existeix. Almayer viu gastant-se amb la imaginació uns diners que no té mentre el ressentiment li va obrint canals al cervell. Així desatén la seva filla Nina, mestissa, que no troba el seu lloc ni entre els blancs que la rebutgen pel seu aspecte ni entre uns malais que no accepten el refinament de la seva educació occidental. La irrupció de l’amor contribuirà a complicar encara més aquest sistema de desencaixos.

Conrad sembla projectar sobre aquest esquema argumental la seva pròpia situació vital: un britànic polonès, un mariner en terra, un europeu explorant les colònies... La literatura de Conrad prospera en la intersecció: és un intent de comprendre les tibants superfícies de contacte entre comunitats diferents. Desenvolupar aquesta intuïció ens duria massa lluny, però n’hi ha prou amb repassar el llistat dels escriptors importants dels dos últims segles per assistir a una desfilada d’individus disconformes, situats en zones on freguen dues maneres de veure o de consumir el món. L’escriptor situat còmodament en els relats que fa servir la seva comunitat no té cap necessitat d’indagar imaginativament altres mons ni de discutir el seu, la seva és la literatura (executada amb més o menys perícia) del portaveu, i poc pot progressar en un gènere com el novel·lístic.

A cavall del segle XIX i el XX la literatura anglesa, que havia passat cent anys entotsolada amb la seva campanya (plena de vicaris i cavallers romàntics) i el creixement industrial de les seves ciutats, es llançà a explorar les seves colònies. A Conrad se li pot retreure que amb massa freqüència tenyeixi d’horror i superstició allò que no comprèn (les tradicions africanes, la política llatinoamericana, els tifons o l’anarquisme), però davant de la prodigiosa corrua de novel·les que va publicar, costa negar que aquest excèntric ciutadà britànic va ser el millor de la primera generació d’ambaixadors literaris amb els quals l’imperi va començar a explorar artísticament les seves colònies, terres de les quals en pocs anys brollarien tants llibres extraordinaris.