Lluís Gavaldà estima la música

La música, a les televisions generalistes, és un tema reclòs als anomenats concursos de talents o a la brometa nostàlgica, amb algunes lloables excepcions com, per exemple, a Betevé. Quan es fa més música és de matinada, en una sospitosa oferta de gravacions que, segons les denúncies, són un business fraudulent. En aquest entorn, Lluís Gavaldà ha exportat el seu El celobert de la ràdio iCat a TV3. Gavaldà en sap un niu, de música pop, i molt particularment de rock, i se l’estima. I això es nota al programa, que condueix buscant la complicitat de l’espectador per compartir una passió.

A la ràdio dedica una hora a posar música amb un guió monogràfic, des de fer-nos escoltar “una artista que no us sonarà de res” (Karen Dalton) a descobrir-nos als llecs un bateria com Hal Blaine, etc. La mitja hora que fa de televisió també està organitzada al voltant d’un tema. El dia de l’estrena va estar dedicat a lletres que no s’entenen. El programa s’emet els diumenges a mitjanit, una hora molt inhòspita. Encara bo que no només es penja a internet, sinó que la corporació anticipa a la xarxa programes que encara no s’han emès, emulant parcialment la política de les plataformes d’oferir temporades senceres i acceptant que, per a un sector d’espectadors, la graella horària d’emissió és una antigalla. A més, a Spotify es troba una llista amb les cançons que s’han tractat a cada programa.

A més d’entretingut, El celobert resulta informatiu. Al capítol dedicat als mànagers —un ofici que demana fer de pare, amic, mainader...—, Gavaldà va parlar de Brian Epstein, el cinquè beatle, de qui John Lennon va dir que The Beatles van morir amb ell. D’Albert Grossman, l’home del folk, inclòs Bob Dylan, abans de barallar-s’hi. De Tom Parker, tota la vida amb Elvis. “L’explicació de per què Elvis no va fer concerts fora d’Amèrica del Nord és que Parker era immigrant il·legal i no es refiava de poder tornar a entrar”. De Jon Landau, el periodista que va descobrir Springsteen (“he vist el futur del rock i es diu Bruce Springsteen”). O de Kelley Lynch, examant de Leonard Cohen, a qui va plomar. Etcètera.

Gavaldà també ha tractat els grups inventats, des de Milli Vanilli a The Archies, uns dibuixos animats. Un episodi particularment treballat és el del pop i el futbol, amb especial atenció als seguidors britànics, que combinen a la perfecció totes dues passions. Per exemple, Elton John, que va presidir el Watford als anys setanta i el va fer pujar a la Premier League. O la fidelitat dels Oasis amb el Manchester City. De fet, Guardiola, quan va arribar a la banqueta de l’equip, va ser entrevistat per un dels germans, Noel Gallagher. El programa en mostra un fragment on no sembla que els dos personatges, tot riallers, s’avinguin gaire en gustos musicals. Gavaldà també repassa músics que han dedicat temes a jugadors, com Los Planetas, Serrat o Andrés Calamaro.

El programa te dues seccions fixes. El final, on un grup o solista català versiona un dels temes de què ha tractat el capítol. I una entrevista que tria amb encert —Jordi Beltran, Gay Mercader...— i de la qual s’ofereix la versió sencera, no solament els bocins declaratius inclosos en l’emissió, al web del programa. Un altre ganxo per mirar-s’ho a internet.

Mitja horeta ben aprofitada, amb escenaris diferents cada vegada, en què no es confon l’agilitat amb l’anar de pressa, i amb respecte cap a la música i els músics.