Independència i pobresa severa

Hi ha virus capaços de sobreviure en ambients que sobre el paper haurien de resultar-los adversos. Teòricament les taques d'immoralitat no tindrien cabuda en un país que camina límpidament cap a una independència que farà empal·lidir l'estat de felicitat permanent que prometia la cançó de Georges Moustaki.

El cas és que enredats en problemes de llaços, domassos, balcons i desobediències, s'escapen entre els dits problemes als quals la ciutadania ha de fer front dia a dia. I en aquest terreny, els mètodes dels governs autonòmics d’Artur Mas i dels independentistes de Quim Torra amb prou feines difereixen. Comparteixen corrents de fons com la retallada i contenció de la despesa o l'opacitat informativa. En la precipitada carrera des de l'austericidi a la independència hem perdut l'oportunitat de millorar les condicions de vida gràcies als pressupostos, ja fossin els propis o els de l’Estat. La prova és que a Catalunya es continua governant sense rubor amb els comptes aprovats el 2017.

El 2011, el Govern d’Artur Mas va decidir tallar en sec la partida destinada a la Renda Mínima d’Inserció (RMI), que suposava uns 426 euros al mes per perceptor. La “sospita” de frau la va fer mereixedora de suportar una tisorada de 50 milions d'euros. Era l'època de l'austeritat aliena, aquesta que s'aplicava a les ajudes socials dels altres, però no a l'impost de successions propi. La prestació que tan garrepament va abordar el Govern de Mas anava destinada als qui es trobaven en situació de pobresa severa. Per procedir a la retallada es va agitar l'ombra de la cultura de la sospita. Una part dels beneficiaris de la prestació van ser presentats com una mena d'aprofitats que vivien la gran vida a costa del sofert contribuent. Han passat vuit anys i el Govern de Quim Torra continua donant pàbul a l’“efecte crida”. Un altre cop triomfa la cultura de la sospita, ara amb l'aquiescència d'Esquerra Republicana, que dirigeix el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies. El fet és que una mesura que per llei no ha d'estar subjecta a vaivens pressupostaris pateix estretors clarament il·legals.

Els mètodes dels governs autonòmics d’Artur Mas i dels independentistes de Quim Torra comparteixen corrents de fons com la retallada i contenció de la despesa o l'opacitat informativa

Quan el 2017 el Parlament va aprovar per unanimitat la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC), el sobiranisme la va presentar com una fita en el camí a la independència, com una mostra d'aquest Estat de Benestar futur que triomfaria en la Catalunya lliure. Encara que la veritat és que la dreta espanyola –PP i Ciutadans– va votar a favor d'aquesta mesura. El cas és que amb això es donava l'oportunitat de cobrar aquesta prestació a qualsevol persona major de 23 anys, resident a Catalunya durant almenys dos anys, sense patrimoni –més enllà de la primera residència– i que hagués esgotat totes les prestacions possibles. No era gaire. Es passava dels 426 euros al mes als 564 de la nova prestació que progressivament ha d'arribar als 660 el 2020. L'important era, no obstant això, el canvi de concepte. La RGC, amb el suport de 121.000 signatures ciutadanes, procurava pal·liar de forma estructural –no paternalista ni assistencial– els efectes d'una crisi descarnada que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), ha deixat en la pobresa severa gairebé 350.000 persones S'ha aconseguit l'objectiu dos anys després?

El primer problema és que aquesta prestació no arriba ni a la meitat dels seus potencials beneficiaris (120.004 persones de 350.000 persones). De les 133.746 noves sol·licituds acumulades des del 2017, només s'han aprovat 10.468 de RGC i complements fins a finals de 2018. Dels 9.300 recursos d'alçada presentats per denegació, se n'han resolt positivament 109. En els motius de rebot no s'especifica la raó, en algunes ocasions. Els promotors de la ILP han hagut d'acudir a la Comissió de Garantia del Dret a l’Accés a la Informació Pública de la Generalitat a la recerca d'empara per aconseguir dades. En la Catalunya de la transparència les xifres són molt borroses.

Mentrestant, creix la bretxa entre les rendes més altes i les més baixes i la possibilitat de redistribució estructural que suposa la RGC es queda molt curta. Farien bé els responsables de la Generalitat d’escoltar el contingut de les mocions en favor d'agilitar la RGC aprovades per ajuntaments com Santa Coloma de Gramenet, Santa Perpètua de Mogoda, Badia del Vallès, Cornellà o Vilafranca del Penedès. O els bastaria amb parar l’orella a aquesta espècie de conseller àulic en què s'ha convertit el Síndic de Greuges, que denunciava en un informe les greus conseqüències socials de les denegacions, les demores en la tramitació de sol·licituds i l'excessiva burocratització del procés.