La garita d’Azaña

Quines coses: t’hi reculls per defensar-te de l'exterior, però resulta que el perill és a dins, tu ets el teu enemic en una garita de guàrdia. Tot són ombres i sorolls allà fora, però, si es mira i s’escolta bé, surten, immisericordiosos, de tu. És quedar-se sol davant un mateix i, zas, el pensament apunyala. En la diminuta càpsula, el temps lent dona per a massa preguntes incòmodes, laments sobre el que vam poder haver dit o fet i la invariable, punxant conclusió que és una mica tard ja per fer mitja volta a la vida. Llavors, ara, sempre. Potser això expliqui que les garites acostumin a desbordar de grafitis, petris quaderns d'exorcismes.

No en vaig fer cap durant les meves llargues nits de guàrdia quan feia la mili, majoritàriament en el maleït torn de la tercera imaginària, la del son curt i partit, gentilesa de veterans i saberuts que van descobrir, aviat, que un sempre hi era en cos, però mai en ànima, objectora com se'm va declarar en aquest període caqui, pròfuga per un altre espai-temps. Tampoc recordo que el meu turmentat però modèlic sotstinent Giovanni Drogo dibuixés res a les parets durant les seves no menys angoixants rondes a la fortalesa Bastiani, allí en els confins de l'imperi, a la vora de la zona inexplorada, en aquests severs torns revestits d'asfixiants cerimonials sense sentit a l'espera d'un enemic invisible, però que era aquí mateix i que, d'un moment a un altre, ens atacaria, si bé la imminència mai no arribava i es feia eterna… No hauria d'haver llegit El desert dels tàrtars de Dino Buzzati setmanes abans d'incorporar-me a files, però, com a fútil acte de rebel·lia per l'any llarg de vida que perdria, em va agafar per una malsana gaubança en una mortificació multimèdia: Johnny va agafar el seu fusell; Sense novetat en el front, Camins de glòria…

“Visca Madrid és el meu poble”, resa sobre el perfil d'un rostre, tots dos en carbonet. Una mica més enllà, sempre en rodona i caplletres com si fossin gòtiques, comença la frase “Tots el qui aquí…” i després es fa inintel·ligible fins que s'entreveu “plom fred”. Més propera a terra, una esfera acull circularment els nombres 1,2 3, 4 i, a sota, un quadrat fa el mateix: dos rellotges incomplets. Hi ha promeses inintel·ligibles i moltes més frases entretallades, en part perquè la humitat està escrostonant la paret. En l'oxidada porta, cadascun dels vèrtexs d'una fina estrella sembla dirigir a les inicials P.S.U.C, repuntat per aquí amb un “catalans”, un “batallón” i un tal “García”. En la llinda interior, una data: “A 8 del 10 del 1938”…

S’intueixen més coses, però les fotografies són fosques. Són, sens dubte, pintades d'una garita de la Guerra Civil espanyola. Però no d'una qualsevol: és la instal·lada en l'última residència estable que el president de la República, Manuel Azaña, va tenir a Catalunya, a la Torre Salvans, a Matadepera. Fins avui se’n desconeixia l’existència i alguns pretenen que continuï així. La troballa és fortuïta, pura vida. Un senderista tenaç, Santi, reconstrueix a casa amb Google Maps, com sempre, la seva excursió dominical pel frondós parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i s'adona que, vist des de dalt, un petit dipòsit d'aigua de la Torre Salvans s'assembla molt a una garita, com en les que va passar tantes hores vigilant contra si mateix a la mili. Al cap d'uns mesos s'atreveix a entrar-hi. Decepció: pots de pintura, restes d'una gandula i un sedàs… sediments d'anys de traster modern, fins que veu una d'aquestes lletres pseudogòtiques i, apartant estris, esclaten els grafitis, almenys de tres mans diferents.

“Visca Espanya per…” es llegeix molt a prop d'un intent de dibuixar un escut, no gaire lluny d'una de les cinc finestres rodones que donen a la garita gairebé una visió de 360 graus, coronades per restes d'uns petits compartiments que s'estimen que són per guardar cartutxeres o similars. És un món d'un diàmetre que no sembla, per les imatges, superior als 2,5 metres. Per aquí van haver de desfilar bona part de la seixantena de membres que conformaven el destacament de vigilància i protecció del Batalló de la Guàrdia Presidencial d’Azaña a la torre Salvans. Acabada el 1929, la palatina casa, de 983 metres quadrats (11 habitacions en tres plantes, golfa i soterrani), era lloc d'estiueig d'un empresari tèxtil, Francesc Salvans, assassinat juntament amb el seu fill i sis industrials més de la zona de Terrassa per radicals el 24 de juliol de 1936. Després de la construcció d'una bateria antiaèria en un pujol proper i un espectacular búnquer a les entranyes, Azaña i el seu seguici íntim de catorze persones s'hi instal·laren en una data incerta entre desembre de 1937 i febrer de 1938. La frondositat de la finca de 8.625 metres quadrats i el seu fàcil control d'accés (només per la carretera de Terrassa a Talamanca) la feien idònia com a discreta residència presidencial.

“Tothom sabia que Azaña era al Vallès, però poca gent el lloc exacte”, matisa Josep Puy, l'historiador que ha abordat millor aquesta dramàtica estada, explicant-se així la contradictòria circumstància que en la premsa de la zona s'anunciés, per al diumenge 29 de maig de 1938, a les tres de la tarda, un “ajustadíssim partit de futbol entre els dos potents equips Batallón Guardia Presidencial-Terrasa FC (reforçat)”, precedit per “exercicis de cultura física a càrrec de 200 soldats del batalló” , acompanyats “per la seva banda de cornetes”… “El batalló es va integrar en la vida quotidiana de Terrassa”, reconstrueix Puy, que situa la resta dels soldats al Col·legi dels Escolapis de la ciutat. “Totes les noies volien sortir amb ells, perquè eren gent privilegiada, anaven ben vestits i alimentats, contrastant amb bona part de la població”. Bona gent havien de ser-ho per força: tota indisciplina comportava abandonar la guàrdia del president i ser destinat a primera línia del front. La integració va ser tal que fins i tot un cotxe de l'escorta i un camió van xocar, i van causar la mort d’Emilia Argilés, dependenta d'una sabateria, pocs dies abans del partit.

Un Azaña apesarat i més lacònic que mai es deixava veure poquíssim; deprimit per l'evolució de la guerra, va escriure a la casa el seu últim i gran discurs, el de les tres p (pau, pietat, perdó) i només li va faltar acollir aquí el polèmic consell de ministres de l'11 d'agost de 1938, amb la potser definitiva topada amb el president del Govern Juan Negrín. Ell es limitava a llegir, a jugar als escacs i a passejar per l'espectacular jardí de la casa, que avui sembla haver estat bombardejat per la mateixa Legió Còndor. Sí, a la torre Salvans fan obres. El matrimoni germano-català amo de la finca desconeixia l'existència de la garita i les seves pintades i, emparant-se en què és propietat privada, no vol cap soroll. A l’Ajuntament de Matadepera tampoc sabien res de la troballa; un mes després no han concretat res amb la propietat.

Al catàleg de béns arquitectònics i arqueològics municipal hi ha registrada la torre, insuficientment protegida amb l'astènica declaració de Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). El nivell de protecció de la torre especifica el manteniment integral de la zona enjardinada. La garita és jardí o una prescindible construcció rovellada molesta al costat d’un safareig en desús? Sorolls en la guàrdia: els elements tècnics no s'inclouen al catàleg, però derrocar-la requeriria una llicència d'obres que no s'ha demanat… La càrrega històrica i simbòlica hauria d'importar, com ho han aconseguit les inscripcions als castells de Montjuïc i de Castelldefels. O, almenys, fer un calc, com amb les pintures de la capella gitana d’Helios Gómez a la presó Model de Barcelona.

Azaña va abandonar la torre Salvans el 21 de gener de 1939, camí ja de l'exili. La memòria cotitza molt poc. Els tàrtars, per cert, van acabar arribant.

Un Azaña apesadumbrado i més lacònic que mai es deixava veure poquísimo; deprimit per l'evolució de la guerra, va escriure a la casa el seu últim i gran discurs, el de les tres p (pau, pietat, perdó) i només li va faltar acollir aquí el polèmic consell de ministres de l'11 d'agost de 1938, amb el potser definitiva topada amb el seu president del Govern Juan Negrín. Ell es limitava a llegir, a jugar als escacs i a passejar per l'espectacular jardí de la casa, que avui sembla haver estat bombardejat per la mateixa Legió Còndor. Sí, a la torre Salvans estan d'obres. El matrimoni germà-català amo de la finca desconeixia l'existència de la garita i les seves pintades i, emparant-se en què és propietat privada, no vol soroll algun. En l'Ajuntament de Matadepera tampoc sabien de la troballa; un mes després no han concretat gens amb la propietat.

Al catàleg de béns arquitectònics i arqueològics municipal està registrada la torre, insuficientment protegida amb l'asténica declaració de Ben Cultural d'Interès Local (BCIL). El nivell de protecció de la torre especifica el manteniment integral de la zona enjardinada. La garita és jardí o una prescindible construcció mohosa molesta junt amb un safareig en desús? Sorolls en la guàrdia: els elements tècnics no s'inclouen al catàleg, però derrocar-la requeriria una llicència d'obres que no s'ha demanat… La seva càrrega històrica i simbòlica hauria d'importar, com ho han aconseguit les inscripcions als castells de Montjuïc i de Castelldefels. O, almenys, fer un calc, com amb les pintures de la capella gitana d'Helis Gómez a la presó Modelo de Barcelona.

Azaña va abandonar la torre Salvans el 21 de gener de 1939, camí ja de l'exili. La memòria cotitza molt poc. Els tàrtars, per cert, van acabar arribant.