Meritxell Budó, l’esponja i la vara de comandament

Meritxell Budó (Barcelona 1969) és des del 2011 alcaldessa de la Garriga —on va aterrar als sis anys—, i ja se sap que l'exercici del comandament municipal imprimeix caràcter. Encara que ella no necessiti llogar-ho. El té, i potent, gairebé per naturalesa. Sembla dur la vara de comandament des de la infància. Característica que comparteix amb les regidores de la Garriga que la van precedir, des de l'escriptora Núria Albó —la primera en l'era democràtica, una llegenda viva— fins a la seva immediata antecessora, Neus Bulbena, que va haver de trampejar el pitjor de la crisi; ambdues socialistes.

Però ella va optar des de molt jove per allò que representaven Artur Mas i, en menor mesura, Jordi Turull, personatges en els quals reconeix les seves fidelitats. Encara que la seva cintura li permeti quedar bé en àmbits més carregats de tempestes, com el de Waterloo. Pot sorprendre que ocupi plaça en l'esotèric Consell per la República, però algú sobreviu en aquest partit mutant —de CDC, a PDeCAT, a Junts xCat, a Crida— si concita la malvolença del gran fugitiu?

És hereva d'Artur Mas, però sap nedar en el Consell per la República

Com a regidora de Convergència i Unió, primer va militar a l'oposició des del 2006 i després com a primera autoritat al capdavant d'una heterogènia coalició de majoria nacionalista. En les dues posicions ha representat bastant exactament el que és —encara avui— el primer actiu polític del nacionalisme postconvergent, l'arrelament al territori per la via municipalista.

I també d'una típica —encara que avui declinant— voluntat de transversalitat, d'entesa amb altres grups, aquell "ja ho trobarem" que en temps propiciava consensos i que va caient en desús per l'acidesa de la fractura política catalana. Amb un focus nou: “Fer les coses de forma diferent de com fins ara, de baix a dalt”, declarava quan les crítiques a les elits establertes començaven a despuntar.

Budó, jove en els quaranta llargs, elegant, sardanista i esportista —pàdel i gimnàstiques— utilitza diverses tècniques de resultat, segons es veu, infal·lible. Entre elles, certa duresa en la vida partidista. Combinada amb una intensa complicitat generacional amb els regidors de la seva família política, en la sectorial i en viatges internacionals. El que la va portar, entre altres responsabilitats, a una vicepresidència de la Diputació.

Simbolitza l'actiu real supervivent dels nacionalistes: el municipalisme

I també una qualitat personal intransferible: la capacitat d'actuar com a esponja. Meritxell Budó no va néixer apresa, però ha sabut aprendre, escoltant i absorbint el que la seva intuïció li aconsellava. Poc després de ser triada li van preguntar què era el que més l'havia inquietat en el seu nou lloc: “Saber exactament quantes dotzenes de persones caigudes a la cuneta social tenim en la nostra població, i no disposar de recursos per ajudar-los”, va respondre.

I és que la Gran Recessió va cruixir la més bella població vallesana. I els seus sectors punta, el moble (afectat per la caiguda de la construcció) i el tèxtil, quan va tancar la Sati, empresa de la família Fisas dedicada a fabricar cortines i altres productes tèxtils per a la llar.

Ara, gràcies a la recuperació econòmica general, i dels municipis en particular, disposa de més marge. El que s'ha notat en la tornada a una certa política d'inversions. Necessàriament molt pactada amb els seus socis.

Segurament la història de Meritxell Budó, fins ara mateix, no sigui molt diferent de la de tota una quinta de polítics locals nacionalistes.

Però la nova consellera de Presidència exhibeix un fet diferencial respecte a molts dels seus components. Va arribar a la política havent desenvolupat abans un ofici en l'economia privada. Llicenciada en Farmàcia, va treballar com a directiva en la indústria veterinària. Per sobreviure no depèn, com molts dels seus companys que han estat descavalcats dels seus llocs, del pressupost públic.