Tres amics units per l’Àfrica i per un elefant assassí

Jorge de Pallejá (Barcelona, 1924), escriptor i excaçador reciclat en fervent conservacionista, arriba mitja hora tard a la cita a la seva pròpia casa per parlar del seu nou llibre Tres amigos y el azar (Universo de Letras), una novel·la sobre l’amistat de tres homes al llarg dels anys, arrelada a l’Àfrica i que té en la seva part central una dramàtica història –amb elements autobiogràfics– protagonitzada per un elefant assassí. El retard de l’autor de títols ja llegendaris com ara Simba (Juventud, 1960), Al sur del lago Tchad (Juventud, 1957) i Los búfalos del Okavango (Hispano Europea, 1967) permet, a més de gaudir d’un aperitiu servit amablement al porxo de la seva bonica casa de Pedralbes que sembla portada directament dels turons de N’Gong o de Simla, entrar a poc a poc a l’escenari i el tempo de la vida actual de Pallejá, que en poc temps ha perdut una filla i ha enviudat. El jardí, tancat per alts arbres, és ple d’ocells, atrets per diverses menjadores, en aquest migdia serè i lluminós. Regna un silenci puntejat pel cant cristal·lí d’un pit-roig i bufa una brisa malenconiosa.

Quan apareix per fi Pallejá, acompanyat de la seva vella i consentida gossa Vora (un brac hongarès o vizsla), sorprèn el contrast entre el cos i el rostre inevitablement envellits de l’amfitrió i l’extraordinària energia que irradia. Hi ha una cosa sorprenentment juvenil encara en ell i, fins i tot, un punt de coqueteria. Fa que ens portin una ampolla de José Pariente fresca que és tot un perill i delimita el terreny de joc com si fóssim en una pista de polo (una foto dins de la casa mostra el seu pare practicant-lo amb Alfons XIII) i ell fos el capità de l’equip.

“Els homes podem passar anys separats i sense parlar-nos i l’amistat continua allà, intacta. L’amistat entre homes, la de veritat, l’autèntica, és collonuda”.

“No parlis d’animals morts, que no en surti ni un, t’ho demano”, comença. Diu “t’ho demano”, però saps que a partir d’allà ni una broma amb els trofeus de búfals del saló ni amb els dos majestuosos ullals d’elefant del menjador, cobrats quan la majoria no havíem nascut i en un safari de Pallejá gairebé et podies trobar Allan Quatermain. “M’he tornat molt susceptible amb això. Matar un animal, de qualsevol de tipus, em seria completament impossible ara. Em penedeixo d’haver-ho fet. Encara que soni cursi, si pogués tornaria la vida als que vaig matar. Va ser una estupidesa, caçar és una manera de consolidar el teu ego. Tota l’èpica m’ha caigut als peus”.

Fa temps que Pallejá, que va practicar la caça major en els temps en què caçar lleons, elefants, búfals i qualsevol altra classe de grans animals salvatges era una aventura que ningú no censurava, va deixar l’escopeta i es va convertir en un compromès conservacionista (va ser fins i tot vicepresident d’Adena). Ja a No matar (Juventud, 1994), va explicar i va defensar la seva nova posició com un Saulo de la caça. Però ara ha aprofundit tant en aquest camí que li pregunto si no s’haurà convertit en animalista, ell, l’autor de Simba! “No, però només perquè continuo menjant carn, tot i que poca, i peix, i perquè no vull imposar a ningú la meva manera de pensar”. Pallejá mira cap al jardí per sobre de la seva copa en què llampurneja, daurat, el vi. “D’alguna manera m’agradava la caça perquè era una forma d’immersió en la natura a l’encalç de la bellesa dels animals. Però esclar, era una contradicció matar-los i veure com aquesta bellesa s’esvaïa. I acabes trobant-te la crua realitat d’una mosca pul·lulant sobre l’ull obert, sense vida”.

Tres amigos y el azar, que és molt entretinguda i ressuscita magistralment un univers desaparegut, parla de l’Àfrica (dels safaris entre moltes altres coses, i s’explica la creació del parc nacional del Chobe, a Botswana), però sobretot de l’amistat. “Sí, l’amistat de tres homes, tres companys d’escola a Nairobi en l’època del Mau-Mau, l’alt, el guapo i el lleig, com diu fent broma un d’ells. L’amistat masculina no és igual que la femenina. Malgrat que som menys explícits, més eixuts, menys comunicatius, té una força que sovint la fa estendre’s fins a la mort. L’amistat de les dones –generalitzant molt– té més contacte i confidències, però també més complicacions i alts i baixos. Els homes podem passar anys separats i sense parlar-nos i l’amistat continua allà, intacta. L’amistat entre homes, la de veritat, l’autèntica, és collonuda”.

Dels tres protagonistes, Niko és fill d’un caçador professional, un white hunter; Kulliki, d’arrels massais, és un artista que acaba tenint projecció mundial, i Tom, que esdevé aviador, el fill d’una rica família indobritànica assentada a Sud-àfrica. Niko es convertirà en un concertista de piano, fet que permet a Pallejá introduir la seva actual obsessió per la música, especialment el Concert número 3 de Rakhmàninov. En la peripècia aèria de Tom, Pallejá trasllada el seu amor pel vol, una cosa que sens dubte va heretar del seu germà gran, José Felipe, pilot de caça a l’esquadrilla de García-Morato durant la Guerra Civil.

Hi ha un fet extraordinari dramàtic que reactiva l’amistat en la novel·la. “L’accident amb l’elefant, sí. Em permetia també introduir un moment d’emoció particularment intensa en la història”. L’elefant és un gran mascle enfurismat denominat Killer que té una pota cremada pels furtius i sembra un rastre de por i mort al comtat del riu Tana a Kènia, una zona que Pallejá coneix molt bé –precisament li he parlat a l’arribar del Diario de Kenia 1902-1906 de Richard Meinertzhagen (Ediciones del Viento, 2012), en el qual l’oficial dels King’s African Rifles esmenta la complexa situació de topar al Tana amb dos lleons portant un sol cartutx–.

Després de moltes vicissituds i perills, a la novel·la de Pallejá el paquiderm assassí cau abatut sobre un dels amics que l’ha caçat i, per retirar-lo i salvar el caçador, cal utilitzar fins i tot una grua. Sembla que l’autor hagi viscut aquest tremend incident. “És una cosa que em van explicar i que va passar de veritat. Si et cau a sobre un elefant de cinc tones és un tràngol, sens dubte. Per descomptat, hi ha molt de la meva experiència, del meu coneixement dels elefants i la seva caça, en el relat”. No debades, Pallejá (“the famous spanish game hunter from Barcelona”) apareix citat –tres vegades!– a Hunting the dangerous game of Africa, de John Kingsley-Heath, juntament amb personatges com ara Lionel Palmer, Selous i el coronel Patterson. El lector fidel de Pallejá reconeixerà a Tres amigos y el azar l’escena en què l’elefant clava un revés al rastrejador boiximà Mug amb un arbret de mopani que porta agafat a la trompa: és igual que l’episodi real de la mort del xef pisteur Ouangara a l’Àfrica Equatorial Francesa, narrat a Simba. Una altra escena autobiogràfica és quan els protagonistes es troben al bar Delamare de l’hotel Norfolk de Nairobi William Holden, les mateixes circumstàncies en què el va conèixer Pallejá.

Quant hi ha de gent real en els personatges de la novel·la? N’hi ha de molt extravagants, aquests valents caçadors i aquestes dones tan mundanes i seductores... “Alguns estan basats en persones de veritat, persones amb qui m’he anat trobant i amics”. A Tres amigos y el azar apareix part d’aquesta galeria de gent adinerada, cosmopolita, amb interessos artístics o aventurera que ha freqüentat Pallejá al llarg de la seva vida, a l’Àfrica o a Cadaqués.

La mort de la seva dona, Vanessa Collings, que va seguir la de la seva filla Rocío, ha estat un cop dur per a Pallejá. “Ja en fa dos anys i mantinc moltes coses tal com ella les va deixar”, explica mentre s’ajup per observar la difícil floració d’un arbre Flamboyant portat de l’Àfrica i al qual li costa aclimatar-se. “Estic bé, una mica desconcertat. Visc aquesta nova etapa com un bis després d’un concert. Escriure la novel·la m’ha entretingut molt. Sempre em sorprèn com la trama i els personatges prenen vida i els has de subjectar perquè no se t’escapin de les mans. Vaig dubtar molt sobre algunes direccions de la història. Amb la Vanessa havíem viatjat molt. Recordo que quan ens vam casar la vaig portar a l’Àfrica per ensenyar-li un safari a la vella usança. El campament i tota la seva jerarquia, el gunbear que et portava l’arma, els boys i els que arreglaven els trofeus, els mecànics, i els trackers, que es llançaven a terra quan disparaves. Després vam estar a Botswana, a l’Índia el 1967, i després a Colòmbia, quantes aventures, i que bé les aguantava ella”. Vanessa, neta del coronel Robert Henry Miles, va ser decisiva en el fet que Pallejá no tingui sobre la seva consciència un tigre.

El lector fidel de Pallejá reconeixerà l’escena en què l’elefant clava un revés al rastrejador boiximà Mug amb un arbret de mopani que porta agafat a la trompa

Pot sorprendre, en un autor nonagenari, la força eròtica d’algunes escenes de Tres amigos y el azar i el llenguatge explícit que s’utilitza de vegades. “T’ho sembla?”, diu Pallejá, amb evident satisfacció. “Algunes lectores grans m’ho han retret, però simplement he tractat que els meus personatges joves parlin i es comportin com solen fer-ho”.

Passem al menjador, on ens han preparat un dinar que té com a plat central un llobarro a la sal i, de postres, un pastís Sacher de Sacha, de la qual cosa Pallejá gaudeix enormement mentre explica anècdotes impagables i fins i tot imita amb notable gràcia Félix Rodríguez de la Fuente. “El vaig conèixer una barbaritat, ens vam fer grans amics, era honest i molt divertit. Es va comprar un Porsche perquè li van dir que, ja que tenia diners, adquirís un bon cotxe. Una vegada em va portar a la Casa de Campo, a Madrid, a veure uns falcons i el paio anava sempre en segona. No li agradava canviar de marxa. En un Porsche!”. Mentre fem el cafè parlem de serps i Pallejá, que ha vist mambes a tocar, explica que el seu ensurt més gran va ser a Poblet, quan es va asseure al damunt d’un escurçó. Quan torna a explicar la divertidíssima ocasió en què Félix el va fer viatjar en un jeep amb un hirsut i pudent os formiguer gegant venen ganes de no marxar d’aquí mai.