Excés o mesura: judici als policies de l’1-O

El judici del procés sembla una nina russa on caben altres judicis: a alts càrrecs del Govern (per preparar el referèndum), als Mossos (per no evitar-lo) i a les forces de l’Estat (per les càrregues per impedir la votació). Les denúncies contra agents de Policia i Guàrdia Civil pel seu paper l’1-O es ventilen en desenes de jutjats catalans. Tot i que les respostes són dispars, parteixen d’una premissa: l’ordre judicial avala els antiavalots si actuen amb proporcionalitat, però no dona carta blanca als excessos.

Dues realitats paral·leles emergeixen en el Tribunal Suprem a propòsit de la violència. La Fiscalia afirma que els agents van haver d’utilitzar la “mínima força” davant la resistència “activa” dels ciutadans. Els acusats repliquen que la “repressió” va ser brutal davant d’una resistència que, a tot estirar, va ser “passiva”. “Ni oblit ni perdó”, clamen els independentistes.

Davant l’allau de denúncies, la justícia està actuant de forma dispar, una cosa raonable perquè el jutge té llibertat de criteri i perquè cada actuació és diferent: no és el mateix el llançament d’una pilota de goma que va deixar sense ull Roger Español (escola Ramon Llull) que l’empenta, per obrir pas, a una dona que va acabar colpejant-se amb el marc de la porta de manera fortuïta (institut Víctor Català).

Aquests dos episodis van passar a Barcelona i els ha ventilat el mateix jutge: Francisco Miralles, titular del jutjat número 7, que manté investigats 24 agents i comandaments de la Policia per delictes de lesions i contra la integritat moral. Ho recorden les defenses al Suprem, on van aconseguir exhibir vídeos de l’1-O fins que Manuel Marchena ho va impedir i va deixar les vuit hores d’enregistraments per a la fase documental. Així com investiga quan hi ha excessos, el mateix jutge es frena quan no els veu: així ha arxivat ja mig centenar de denúncies.

L’ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (27 de setembre del 2017) d’impedir el referèndum avala, a priori, l’actuació policial. L’ús de la força és “legítim”, recorda Miralles a les seves interlocutòries, si hi ha “justificació” i és “proporcional”. Sota aquest supòsit, una jutgessa de Manresa (Barcelona) va arxivar ahir la denúncia de 19 ciutadans lesionats en una escola de Castellgalí. No hi va haver “excés policial” sinó l’ús de la “mínima força imprescindible”, diu la interlocutòria, que critica la resistència “activa” dels 200 ciutadans que hi havia reunits allà.

“Patent de cors”

L’Audiència de Barcelona ha fixat criteris. Cal analitzar “en cada cas” si l’ús de la força estava “emparat” pel TSJC o va ser “desproporcionat i innecessari”. “No podem atorgar patent de cors per a qualsevol acció de violència”, diuen els magistrats, que donen per feta la “desmesurada violència” en alguns col·legis electorals. Una altra interlocutòria de l’Audiència de Barcelona (diferent secció) va més enllà i critica que la Guàrdia Civil fes servir la força —parla d’un institut de Sant Joan de Vilatorrada, amb 14 ferits lleus— davant d’un referèndum que no tenia “cap conseqüència jurídica”. A més, hi va haver “excessos” en l’ús de les porres contra els ciutadans, conclou.

Encara és aviat, però el balanç provisional somriu als cossos de seguretat. En la seva declaració davant del Tribunal Suprem, l’exdelegat del Govern a Catalunya, Enric Millo, va afirmar que s’han arxivat “més de 100 casos” i que no hi ha “cap condemna”. “L’actuació va ser exemplar”, va concloure Millo. Els processos són vius, però és cert que ara per ara no hi ha sentències condemnatòries i sí dues absolucions: la primera, a Lleida, on la jutgessa no va donar credibilitat al denunciant.

Els jutges arxiven els assumptes, de vegades sense una mínima investigació i altres perquè entenen que actuaven sota el paraigua d’una ordre judicial. I, tot i que sospiten que hi va haver lesions lleus, hi ha magistrats que arxiven els casos per falta d’autor conegut o perquè no hi ha imatges. Però de vegades es veuen obligats a rectificar. L’Audiència de Tarragona va ordenar a un jutge que, almenys, es dignés a prendre declaració al veí del Sarral (1.500 habitants) que va denunciar que havia estat lesionat l’1-O.