El temor als nens immigrants

Els adolescents marroquins passegen desorientats per la plaça Catalunya, al centre de Barcelona, envoltats d’un brogit que els és aliè. N’hi ha una desena asseguts en bancs, a prop d’un furgó policial. És on passen les tardes. Mohammed, de 15 anys, té gana i fred. Assegura que fa vuit dies que dorm al carrer, des que va fugir del seu centre d’acollida, a Sabadell. Denuncia que el tractaven malament i que no hi havia “res” a fer. Quan es va queixar al director sobre les normes, diu que aquest li va etzibar: “Si no t’agraden, te’n vas al puto carrer”. El seu somni és ser cuiner, però es penedeix d’haver emigrat a Espanya. Els seus amics al Marroc li van prometre que s’allotjaria en albergs bons i que es podria comprar roba. “És la mentida més gran del món”, conclou, desenganyat. Diu que ell no, però que els seus amics roben per sobreviure. “No sabem què farem”, es lamenta.

Durant les dues darreres setmanes la tensió a Catalunya ha augmentat diversos graus i s’han registrat episodis greus de violència. Nois com Mohamed desperten el rebuig al carrer. Veuen com les senyores agafen fort les seves bosses o els vigilants els persegueixen pels passadissos dels supermercats. “La gent és una mica racista”, sosté el jove. “És un problema de cada dia. Estic pensant a prohibir-los l’entrada”, assegura Alba Giménez, la responsable d’experiència del client d’una hamburgueseria del costat de la plaça. La treballadora afirma que els adolescents proven de dormir a l’establiment, consumeixen drogues als serveis i es posen violents si els demana que se’n vagin.

El nombre de nens que migren sols cap a Espanya ha augmentat els darrers dos anys i, segons el Ministeri de l’Interior, ja en són més de 13.000, més del doble dels que es van registrar el 2017. Els experts consideren que la xifra, a més de ser inferior perquè el registre oficial no és rigorós, és més que manejable. Però l’acolliment d’aquests nens ha exposat les costures dels sistemes de protecció de les comunitats autònomes. Les administracions han passat a habilitar centres només per a menors estrangers, en què falten mediadors i psicòlegs, com ha denunciat recentment Unicef. La cura dels nens s’ha subcontractat, hi ha demores per tramitar-ne la documentació, traves perquè estudiïn i treballin i llits en els terres dels passadissos.

A Barcelona, la ciutat espanyola on més va créixer el 2018 la delinqüència (un 17,2%) , fonts policials relacionen els menors sols amb l’increment dels furts.

Però la radiografia d’aquests nens a Catalunya, la segona comunitat que més n’acull, revela que la gran majoria no encaixa en l’imaginari que menyspreen alguns veïns. El 79% dels 3.000 nens que depenien de la Generalitat al novembre no havia consumit cap tipus de droga i el 91% no tenien cap requeriment policial ni judicial, segons un document al que ha tingut accés aquest diari. En aquest informe, les autoritats catalanes, no obstant això, reconeixen un fenomen que no deixa en bon lloc l’atenció dedicada als menors desprotegits: “A mesura que augmenta el temps que estan acollits en el centre augmenta també la proporció de nens amb requeriments policials i judicials”. Després de sis mesos sota tutela, el percentatge de nens amb algun requeriment passa del 9% al 20%.

Els darrers mesos s’han repetit els casos en els quals alcaldes i veïns de localitats, poc acostumats a la novetat, s’han trobat, sense previ avís, convivint amb grups d’immigrants adolescents pels quals no hi havia cap més planificació que unes aules de castellà i una taula de ping pong. En alguns d’aquests pobles, on la Generalitat ha derivat els nens a albergs i cases de colònies davant del desbordament dels seus centres, la metxa de la xenofòbia també ha trigat poc a encendre’s. “Hi ha molt desconeixement i no s’ha treballat als municipis. Cal demanar als Ajuntaments que busquin activitats i que col·laborin. És important que la població els conegui i que participin en les activitats de la comunitat”, analitza l’antropòloga Nuria Empez, que treballa amb joves migrants des del 2003. “Els nens venen de trajectòries de vida molt complicades, necessiten un entorn positiu i es troben amb recursos molt limitats, amb personal poc preparat i una gestió improvisada”.

Episodis puntuals

Les tensions s’han fet visibles les dues darreres setmanes. Encaputxats i enfuriats, dissabte passat 25 individus van assaltar un alberg de Castelldefels on viuen 60 menors estrangers tutelats per la Generalitat. Van rebentar part del mobiliari i van atacar amb pedres adolescents i educadors. L’endemà un grup encara més nombrós, de prop de 60 persones, va tornar al centre i hi van llançar pedres. Uns dies abans, a 78 quilòmetres d’allà, a Canet de Mar, un altre municipi petit de la província de Barcelona, un home entrava amb un matxet en un altre allotjament, un atac que canalitzava la ira d’una part del poble que ja havia deixat clar, armat amb cassoles i xiulets, que no volia els nouvinguts com a veïns. Els acusen de robar, tot i que les xifres per aquest delicte hagin disminuït i la mateixa alcaldessa mantingui que els responsables són màfies que venen de fora.

Els atacs, reconeix la Generalitat, han disparat les alarmes. “Ens preocupa que algú pugui tenir aquestes actituds contra col·lectius vulnerables”, lamenta la secretària d’Infància, Adolescència i Joventut, Georgina Oliva, que apunta cap a “pulsions polítiques que vulguin fer veure que hi ha conflictes de convivència on realment no n’hi ha”.

Els incidents han repercutit a Catalunya, però s’han vist diverses manifestacions contra la presència dels menors immigrants a Madrid, Andalusia, Saragossa, Ceuta o Melilla, on els experts també apunten deficiències en l’atenció als nens. “Es tracta d’episodis de rebot puntuals, fruit de polítiques d’acolliment improvisades. En molts casos al darrere hi ha una administració negligent que afronta una gestió molt complexa”, afirma l’antropòloga Mercedes Jiménez, una de les que coneixen més la realitat d’aquests nens a Espanya. “És cert que hi ha més menors i que estem instal·lats en una visió d’urgència i d’alarmisme social, però oblidem que fa 20 anys que hi ha menors no acompanyats en aquest sistema de protecció. Hi ha recursos suficients per haver-ho fet millor. Falta previsió, mancada ordenació”.

Es fa fosc a plaça Catalunya. Mohamed, que tremola de fred, diu que aquesta nit provarà de dormir en una comissaria a Mataró, a 45 minuts amb tren. L’hi ha recomanat un amic. “Aquí si no tens família, germà, germana, la vida és molt dura”, es queixa. “No hi ha ajuda”.