El material dels inferns

L’escena és pintoresca: una jove, de genolls, està fregant el terra com pot. S’esforça a netejar la sang de les juntes de les rajoles, de la paret, dels poms… Fa una setmana, uns sicaris van matar dos joves a l’interior del pis, en un barri humil del Prat. Al primer el van disparar tant bon punt va obrir la porta, al rebedor. L’altre jeia al sofà amb la seva xicota quan el van matar. La noia, que havia llogat una habitació al pis, va rebre un tret esbiaixat al coll, però va sobreviure. Va passar el 2017 i va ser l’últim episodi d’una espiral de venjança entre narcotraficants.

La propietària del pis va haver de buscar-se la vida, va contractar la jove netejadora i entre totes dues van fregar les esquitxades, van llençar mobles i van polir rajoles fins que van deixar el lloc per habitar-lo de nou. “S’acostuma a encarregar a empreses privades, la neteja d’aquestes coses”, expliquen fonts policials, tot i que algunes hi posen pegues. A tot estirar, el policia de torn pot recomanar a algú de confiança, si és que en té, per a aquest tipus d’encàrrecs. Després toca tornar a viure, a asseure’s al sofà, a creuar el rebedor i a mirar la tele una tarda qualsevol com si res no hagués passat.

La dona del pis del Prat em va explicar en el seu moment que es plantejava anar al psicòleg. És difícil que un doble assassinat et deixi com si res, ni tan sols als policies, que acostumen a veure’n de tots els colors. “Hi ha expressions, mirades que no oblides en la teva vida”, diuen fonts policials. “L’olfacte és la memòria que més es manté”, coincideixen diversos investigadors. Amb els anys i l’experiència… “t’acostumes a no mirar als ulls a una víctima, a no empatitzar-hi, a no voler saber per què li ha passat el que li ha passat, com ha estat, què ha sentit…”.

I, malgrat això, “de vegades aquestes mirades tornen en els somnis, et persegueixen”. Treballen amb la cara més crua de la realitat, amb el material que podria proveir l’infern. Els assassinats com el dels joves del Prat no són gaire freqüents, però és menys estrany un accident de trànsit amb nens atrapats, un suïcidi d’un caçador que ha usat la seva arma a casa, o el pare que segresta el seu fill, el mata i després se suïcida… “Acabes plorant amb gent a la qual no coneixes de res”, afegeix un altre agent, sobre la seva feina. “Podria escriure un llibre” és una frase molt repetida entre els policies.

Un repàs als últims títols demostra que molts d’ells ho fan. Marc Pastor, escriptor i membre de la policia científica dels Mossos, agafa la realitat i la ficció a Els àngels em miren (Amsterdam) i les passeja per una Barcelona negríssima. La mossa Anna Choy tria la violència de gènere a Mañana puedes ser tu (Tibidabo Ediciones). Els periodistes Toni Muñoz (Solo tú em tendrás (Península)) i Alfonso Egea (29 balas y una nota de amor (Alrevés)) recorren el crim més rocambolesc dels darrers temps: l’assassinat de Pedro Rodríguez a mans de la seva parella, Rosa Peral, i el seu amant, Albert López. Els tres eren guàrdies urbans. El també periodista Manuel Marlasca explica el cas del pederasta de Ciudad Lineal, Antonio Ángel Ortiz, a Cazaré el monstruo por ti (Alrevés).

Anna té 13 anys i mira des del públic amb admiració el seu pare, Jose Barroso. Ell és un dels policies que ha participat en el llibre Mossos d’Esquadra. Els casos de ficció (Alrevés). Es va presentar amb il·lusió al concurs de relats que va convocar la institució i encara ara li costa de creure que el seu conte fos un dels 14 triats. Una història de robatoris en cases, aquest tipus de delicte clàssic a Espanya (107.012 l’any passat). “Pura invenció”, assegura Barroso després de la roda de premsa en la qual s’ha presentat el llibre, sobre el seu conte. Amb el suport de la Generalitat, i coordinat per un altre mosso i escriptor, Rafa Melero, la intenció és que el ciutadà en pugui extreure consells de seguretat. Anna ha après una cosa molt bàsica després de llegir al seu pare: cal passar la clau quan se surt de casa, no n’hi ha prou de tancar la porta.

La narració de desgràcies humanes, els sempre criticats successos, acostumen a tenir èxit, tant és el format que tinguin. Són una font d’informació i d’inspiració. Però per què? No recomano a cap periodista de successos que pregunti gaire a l’entorn: corre el risc de deprimir-se. “Anem al cinema o al teatre per emocionar-nos amb les desgràcies del proïsme, fins i tot amb violència de tota mena. Llegim amb passió relats de fets horribles, siguin A sang freda, de Truman Capote, les cròniques de Vasili Grossman durant la II Guerra Mundial o les odes romanes a l’anihilació de Cartago”, escriu el periodista Cristian Segura en el seu llibre La sombra del ombú (Lectio Ediciones). I recorre al filòsof David Hume per trobar-hi una explicació: “La passió pot provocar dolor de manera natural, fins i tot si s’excita amb la presència simple d’un objecte real. Però si aquesta passió és polida, suavitzada i apaivagada, treballada per les arts més delicades, llavors es converteix en l’entreteniment més elevat”.