El català i les pancartes

M’han aconsellat que no ho faci, però em fico a l’esbarzer del tema de la llengua de les pancartes del 8-M; segur que prendrem mal. Des d’aquí noto com treu fum el compte de Twitter d’Enric Gomà arran de la piulada espurna de la polèmica: “Les pancartes feministes a Barcelona són gairebé totes en castellà. Per pensar-hi”, un missatge que ha aixecat les ires de dos sectors ben definits: d’una banda, el de les feministes que veuen que en un dia com el seu ha de ser un home qui els digui en quina llengua han de fer els eslògans; i de l’altra, el dels espanyolistes que denuncien l’imperialisme de voler imposar el català fins en les consignes més espontànies. Crec que Gomà deu haver estat, juntament amb un altre Enric (Millo), l’home que més tuitaires ha blocat els últims dies.

Ara venen les interpretacions. Per què passa? Què ho fa, que ens passem al castellà en moments com aquests?, amb tot de conclusions sobre els referents de les lluites històriques compartides, o el paper dels mitjans de comunicació i d’internet per a la propagació dels missatges en castellà, o si la llengua catalana està ideologitzada, i per tant, quan toca parlar d’altres coses, millor no barrejar-hi la llengua. Són arguments que solen fer abstracció de l’ús social de la llengua, que obvien que la llengua és arreu i que tot és llengua, i que pressuposen que el corpus textual de les pancartes reflecteix alguna cosa més del que reflectiria qualsevol altre àmbit de l’ús social de la llengua. Al darrere de tantes pancartes en castellà hi hauria doncs un missatge ocult (ideològic, polític) que cal desentrellar.

Tinc dues observacions al tuit inicial de Gomà. Una és que no crec que les pancartes en castellà fossin “gairebé totes”, una apreciació subjectiva, molt pròpia del sociolingüista transeünt, aquell que extreu generalitzacions a partir de les seves percepcions; sí que eren una majoria important, o molt important fins i tot, però no per això podem concloure que estem sotmesos a una diglòssia manifestera, com si, pel sol fet de manifestar-nos, triéssim una llengua més apta i abandonéssim la d’estar per casa. I l’altra observació és sobre el complement de lloc “a Barcelona”, el qual, des de la sociolingüística, hauria de servir per no generalitzar les afirmacions que s’han fet sobre la producció pancartil. No parlem de Girona, ni de la Vall d’Aran, ni de tot Catalunya. Parlem de Barcelona i d’una mani que, com a molt lluny, va atraure persones de l’àrea metropolitana.

Deia abans que tot és llengua, i les manifestacions no se n’escapen. Esperar que una manifestació a Barcelona —que no sigui sobiranista— presenti un ús paritari del català a les pancartes (dic només paritari, descarto l’ús majoritari) és profundament ingenu, i en qualsevol cas caldrà prendre els nivells generals d’ús de la llengua com a marc de referència, amb totes les servituds estadístiques si es vol. Per exemple, sabem que a Barcelona el 27,2% de les dones tenen el català com a llengua inicial, contra el 61,5% que té el castellà (31,8%-48,8% en el cas dels homes, però a la mani hi havia moltes més dones). Com sabem també que, per escriure notes personals (a l’Enquesta d’Usos Lingüístics no hi ha pancartes, però les notes serien el tipus de text més proper), només un 24,2% de dones fan servir principalment el català (les que fan servir només català i més català que castellà), mentre que el castellà arriba al 62,3% (les que fan servir només castellà i més castellà que català), més un 7% que fa servir totes dues llengües.

El que revela la profusió de pancartes en castellà en una mani no té res a veure amb amagar la llengua segons quines mobilitzacions, ni comporta la deducció d’una diglòssia endèmica, ni ha de fer creure que amb algunes llengües el nostre missatge arriba més lluny. Revela el que ja sabem: que hi ha una llengua molt més parlada, sabuda i emprada que l’altra, i que, en el futur, l’augment de les pancartes en català no dependrà tant de la conscienciació prèvia al 8-M com dels nivells de millora general que puguem proporcionar a la llengua.