Els Mozart, segons Joan i Roger Pera

Sergi Belbel explica la relació entre Wolfgang Amadeus Mozart i el seu pare, Leopold, a través de les seves cartes, en una proposta teatral que explora nous formats per guanyar públic en els concerts de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Asseguren l'èxit del muntatge els populars actors Joan i Roger Pera, també pare i fill en la vida real, que ofereixen un retrat paternofilial excessivament amable amb Leopold Mozart i carregat de tòpics en la caracterització del geni de Salzburg. L'acció teatral s'il·lustra amb pàgines mozartianes famoses sota la direcció musical de Rubén Gimeno.

Fa dècades que prestigiosos especialistes en la figura de Mozart han desmuntat, amb fonts documentals fiables, els tòpics, llegendes i falsedats que va difondre amb èxit aclaparant Milos Forman en la superoscaritzada Amadeus (1984), basada en l'obra teatral de Peter Shaffer que molt després Focus va adaptar en clau musical amb Roger Pera i Lluís Soler en els papers de Mozart i Salieri. No compta gaire. Els mateixos tòpics reapareixen a Papà Mozart amb Roger i Joan Pera, l'espectacle dirigit per Miquel Gorriz que el dissabte es va presentar al Palau de la Música Catalana de Barcelona.

No hi falten les perruques i casaques estrafolàries, les al·lusions sexuals i escatològiques de tall obscè ni, per descomptat, les rialletes idiotes que es va inventar l'actor Tom Hulce en una caracterització del genial compositor de Salzburg que Roger Pera porta al seu terreny sense massa miraments. Joan Pera, en canvi, no imita ningú més que ell mateix, oferint un benvolent i massa piadós retrat de Leopold Mozart al qual afegeix bones dosis d'humanitat, tendresa i bon humor que són marca de la casa.

Deixant de banda els episodis d'infantesa, que voregen el ridícul, els Pera s’animen i el relat arriba directe al cor del públic, que és del que es tracta, ben acompanyat per fragments de famoses obres mozartianes que la Simfònica del Vallès toca amb brio sota l'àgil direcció de Rubén Gimeno; destaca en l'apartat musical la inspirada actuació com a solistes del pianista Carles Marigó, el baríton Carles Pachón i la soprano Júlia Farrés-Llongueras.

L'abundant correspondència –hi ha cartes del Leopold a la seva dona i del Wolfgang al seu pare– permet reconstruir, pràcticament amb les seves pròpies paraules, un recorregut vital que posa el focus en la dependència emocional d’Amadeus amb el seu progenitor, a qui proclama, amb orgull, “el millor pare del món, després de Déu”.

Veiem en escena el pare sever, religiós i esclau servidor del poder, però queda molt difuminat el seu perfil com a explotador del seu nen prodigi, al qual veu com a possible taula de salvació per alleujar les seves penúries econòmiques.

Per cert, mentre a l'escenari es parlava de finances familiars ruïnoses, a la llotja d'honor del Palau gaudien l'espectacle, feliços i somrients, l'expresident Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola. Bona parella, sens dubte, per muntar una obra sobre un altre tipus de relacions paternofilials molt més avantatjoses que les que van marcar la vida dels Mozart.