Com s’acaba un segle

Encara sorprèn que la catàstrofe de 1898 fos en bona part culpa d’una premsa triomfalista, molt més que dels polítics i dels militars. Amb l’enfonsament del Maine, La marcha de Cádiz interrompia cada nit les representacions de La Bohème al Liceu. Fa una entrada de condottieroel jove catalanista Francesc Cambó, gran admirador de Cánovas del Castillo. Volia intervenir en la vida pública amb realisme eficient, en un país avesat que els estadistes fossin assassinats pels anarquistes. A Madrid aconseguí entendre’s amb Antonio Maura i és una desventura històrica que aquell enteniment no tingués continuïtat. Un altre gir malaguanyat dugué a la Setmana Tràgica, espaordidora condensació de demagògies i d’aberracions ideològiques que Barcelona sol acollir amb una hospitalitat inversemblant.

Havia mort Jacint Verdaguer. Xoquen el realisme i el noucentisme. Qui sap en quina mesura Barcelona era cosmopolita o tan sols ho feia veure. Cert: en les tertúlies il·lustrades es parlava de la Revue des Deux Mondes i el crític Josep Yxart —tan mal vist per Eugeni d’Ors— escrivia les cròniques de la Barcelona de fi de segle. Passió wagneriana; pintura impressionista; invenció del noucentisme. En conseqüència, el novel·lista Narcís Oller acabà anant per les tertúlies per queixar-se de la conspiració noucentista que li negava fins i tot l’aire. És clar que les critiques a D’Ors encara serien més verinoses. Hi ha un verí específic del neo-noucentisme de deixebles famèlics contra al mestre.

Tant temps després del xoc ferroviari entre el realisme i l’arbitrarisme, Oller encara representa la voluntat de generar una novel·la i un públic. A les seves novel·les el ferrocarril i la ciutat havien pres possessió de la novel·la catalana, tot i que amb una prosa sense finezza. Oller sabia que l’escriptor necessita un públic i va viure la patètica experiència de constatar que als seixanta anys el seu públic se li feia vell, segons digué a Rossend Llates. Amb il·lusió esvaïda, tenia molt present que una vegada havia vist un exemplar de La papallona en mans d’una castanyera. Era el públic de fulletó que encara busquen els editors d’avui, publicant males novel·les d’encàrrec.

El segle s’acaba. Al Liceu el públic xiula un ballet d’Erik Satie, amb Cocteau i Picasso. Queda —segons cita Alan Yates— el final de l’esborrany d’una novel·la melodramàtica d’Oller titulada La rateta: la protagonista es presenta nua a sopar, “amb un Kepis francès, botas de montar y un làtigo, amb lo que féu primer babejar de lascívia a sos esclaus pera rebre’ls entre sos brassos després un derrera l’altre, per ordre de pulletons i a la vista de tots”. És la versió barcelonina de la Venus de Sacher-Masoch, una vamp menestral fin de siècle.