De nou la història que acaba malament

La maleïda i denigrada bilateralitat ja existeix. I té tanta entitat que està recollida i detallada en l'Estatut de Catalunya revisat pel Tribunal Constitucional. Forma part del bloc de constitucionalitat. Disposa fins i tot d’una institució que porta el seu nom, la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, les funcions i composició de la qual es troben especificades a l'article 183 de l’Estatut.

El diàleg polític exigit pel Govern independentista tindria perfecta cabuda en aquesta relació bilateral, i fins i tot la possibilitat que la part catalana plantegés la qüestió del dret d'autodeterminació i els seus 21 punts, per impresentables que siguin. Així es dedueix, sense cap mena de dubte, de l'enumeració de les seves funcions: l'última, amb la lletra i, assenyala que tractarà de "les qüestions d'interès comú que estableixin les lleis o que plantegin les parts".

La literalitat de l'apartat permet incloure en el temari les qüestions particulars d'alguna de les dues parts, tot i que no ho estableixin les lleis, ni l'Estatut ni la Constitució. La mateixa organització de la Comissió Bilateral dona molt de joc, ja que "disposa d'una secretaria permanent i pot crear les subcomissions i els comitès que cregui convenients", de la qual cosa es dedueix que fàcilment podria crear l'organisme que es dediqués a estudiar i dialogar sobre la sortida política del contenciós en el qual ens trobem empantanegats, amb relator inclòs.

La Comissió Bilateral és un model a escala del que passa amb el bloc constitucional en el seu conjunt. L’obertura de la Comissió i la flexibilitat permetrien resoldre el conflicte, però el bloqueig polític i la renúncia a utilitzar-la l’han inhabilitat per fer-ho. És tota una desgràcia tenir una caixa d'eines de gran qualitat que no es pot utilitzar perquè els agents polítics han decidit que pertany a una altra època.

Aquest és el motiu de fons de la desafortunada història del relator. El Govern independentista, animat per la subhasta radical entre el PDeCAT i ERC i per la pressió de les bases de l'independentisme, sobreescalfades durant els últims sis anys, vol la creació d'una comissió de diàleg polític per plantejar la qüestió de l'autodeterminació davant d'un mediador, si pot ser internacional. Aquest és el gest que exigeix al Govern de Sánchez per donar llum verda al debat pressupostari, ni tan sols a la seva aprovació, just en el mateix moment en què comença el judici als dirigents del procés.

Els negociadors independentistes saben perfectament que no trauran res d'aquesta comissió, només soroll mediàtic i agitació al carrer, d'un costat i de l’altre. També saben, i ho sap tothom, que no hi ha cap garantia que arribin a aprovar els pressupostos o que renunciïn a la unilateralitat, de manera que només es tracta de permetre el debat pressupostari i d'esperar la sentència del Suprem. També ho saben Casado i Rivera, per més que s’esgargamellin amb insults i manifestacions. La seva excitació és una aportació imprescindible per a la bona organització del relat independentista, sempre sotmès a l'anàlisi reactiu: si el nacionalisme espanyol s’hi mobilitza en contra deu ser per alguna cosa. El segell d'autenticitat el donen el PP i Ciutadans als nacionalistes catalans.

Hi ha una concessió substancial i indiscutible a l'independentisme, que és fonamentalment narrativa. El Govern de Sánchez accedeix a sotmetre’s als mestres del relat del procés: amb aquests vímets escassos i sense capacitat de traducció jurídica, els dirigents independentistes es veuen amb ànims per continuar mantenint les esperances de revifar i d'aconseguir un nou momentum independentista.

El risc assumit per uns i altres és enorme, i en el cas independentista forma part de l'esperança en una reanimació de la independència. Els seus dirigents saben que la voladura dels pressupostos de Sánchez empobreix de manera escandalosa els catalans i no farà cap bé als polítics presos. És, literalment, un cas de lesions autoinfligides, un tret al peu, com diu la metàfora, en nom d'una simple hipòtesi o conjectura sobre els enormes beneficis que recollirà l'independentisme radical i precipitat en cas que hi hagi eleccions generals i la tripleta de dretes aconsegueixi una majoria parlamentària.

El risc d’una aposta com aquesta arriba fins i tot a la conjectura més arriscada. En la lògica sacrificial en què s'ha ficat l'independentisme, tindria tot el sentit lliurar el benestar de tots a la glorificació dels màrtirs, especialment si es tracta de sostenir la causa, enriquida en el seu potencial gràcies a la radicalització que presumiblement es derivaria del rebuig dels pressupostos.

Però no hi ha ni un sol argument racional que permeti sostenir la posició del Govern de Torra. Tots els raonaments són d'ordre moral i sentimental, encara que a la recambra continguin la vana esperança en una desestabilització d’aquestes dimensions, amb Govern de Casado i Rivera inclòs, que permeti replantejar la DUI. És pura política instintiva, irreflexiva, sensible al carrer i aliena al fred anàlisi de la realitat, de les aliances possibles i de la correlació de forces.

És exactament el que es necessita perquè acabi malament per a tothom. I amb una terrible inconsciència respecte a les pròpies forces, sense adonar-se que hi ha tragèdies enormes pels qui les pateixen que amb prou feines tenen notorietat europea i internacional, autèntics suïcidis col·lectius. Ja va passar altres vegades entre nosaltres. No fa tant de temps. Les generacions de més edat encara en conserven el record. Van haver de passar 40 anys d'indiferència internacional per superar-ho. Sabem que els que no coneixen la història acaben condemnats a repetir-la.