L’oasi català creixent de molts veneçolans

Álvaro Ferrebuz, un veneçolà de 34 anys, s’empesca cada mes la manera d’estalviar entre 150 i 200 euros que envia a la seva mare, a altres familiars i a amics a Veneçuela. No li és fàcil. En sis mesos que fa que és a Barcelona, ha combinat feines per sobreviure i s’ha vist obligat a anar a menjadors socials. “De vegades deixo de comprar menjar essencial o menjo dues vegades al dia perquè ella pugui comprar aliments”, diu sobre la seva mare, que viu a Maracaibo i no pot sortir del país pel cost desorbitat que té un passaport. “És una frustració no poder-los treure perquè cada vegada Veneçuela està pitjor”.

El cas de Ferrebuz il·lustra la pena creixent de la comunitat veneçolana a Catalunya, que cada vegada és més nombrosa. Viuen alleugerits després d’haver fugit de l’espiral de pobresa, violència i repressió que sacseja el país del Carib. Però a canvi d’enormes sacrificis. Els angoixa el declivi incessant del seu país i les dificultats quotidianes que han d’afrontar les persones que ells estimen. Però ara, a més del desig de tornar algun dia a Veneçuela, s’aferren a l’esperança d’un canvi polític després que el líder de l’Assemblea Nacional, l’opositor Juan Guaidó, es proclamés president legítim del país, amb el suport dels Estats Units i bona part de l’Amèrica Llatina. Fa uns dies, unes 1.500 persones —segons la Guàrdia Urbana— es van manifestar a la plaça de Catalunya a favor de Guaidó. Dijous passat 100 veneçolans van fer costat a Maduro davant de la seu de la Comissió Europea a Barcelona.

Sol·licituds d’asil

El nombre de veneçolans residents a Catalunya va augmentar un 42,3% entre el 2015 i el 2017, i va passar de 9.122 a 12.982, segons les darreres estadístiques oficials. No queden lluny dels 13.322 que vivien el 2017 a la Comunitat de Madrid, la primera destinació espanyola de l’èxode mundial de veneçolans durant els darrers anys. Barcelona és la ciutat catalana on viuen la majoria de veneçolans. Aquest país va ser el 2017 (1.214) i el 2018 (1.882) el que va tramitar més sol·licituds d’asil als serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, segons les xifres oficials.

Ferrebuz va marxar fa un any i mig de Veneçuela amb la seva parella, cansat de la inseguretat imperant i l’escassetat de medicaments i de menjar. Van aplegar els estalvis i van emigrar a la República Dominicana. No obstant això, com a parella homosexual no s’hi van sentir benvinguts i, pocs mesos després, van optar per provar sort a Barcelona perquè van pensar que hi hauria menys veneçolans que en altres ciutats.

Amb pocs diners i contactes, assegura que van tenir sort a Barcelona, on han disposat de l’ajuda d’organitzacions socials. “No havia pensat mai a sortir del meu país”, subratlla. Va estudiar dues carreres universitàries a Veneçuela i va crear una empresa d’organització d’esdeveniments. Ara té feines esporàdiques a la cuina d’un restaurant, neteja apartaments i fa massatges.

Ferrebuz no va poder contenir les llàgrimes el 23 de gener, quan es va reunir amb desenes de veneçolans al centre de Barcelona per donar suport a Guaidó. La concentració la van impulsar organitzacions com SOS Veneçuela, fundada el 2014 i que fa de paraigües d’una amalgama de grups a Barcelona que “defensen els drets humans dels veneçolans”, segons explica la seva portaveu, Adriana Rubiales, que fa 12 anys que és a Catalunya.

Una altra cara de l’èxode veneçolà és Omar Pineda, un periodista de 68 anys. Ell, la seva dona i la seva filla treballaven per al diari Tal Cual, que va ser objecte d’una ofensiva del chavisme. Després que la Fiscalia el cités i que es temés que l’empresonarien, Pineda i la seva dona van marxar el 2015 a tota velocitat. Es van aturar a Barcelona per continuar cap a França, on ja havien viscut, però s’hi han quedat després de rebre asil.

Juntament amb altres periodistes veneçolans a Espanya, Pineda està al darrere de l’associació Venezuelan Press, nascuda el 2015. Organitzen esdeveniments sobre el seu país, comparteixen ofertes de feina i analitzen la cobertura dels mitjans espanyols sobre el seu país. Parla d’una “petita llum d’esperança” si Maduro cedeix a la pressió i convoca eleccions, però subratlla que llavors seria essencial impulsar la reconciliació nacional. “Nosaltres hem pensat a tornar a Veneçuela en algun moment. Ho hem sacrificat tot. Teníem pis, cotxe, feina. Vivíem bé. No fèiem cua per comprar menjar. Tot això se n’ha anat en orris”, explica.