Menys pel·lícules

“Saps com es combat una mentida en política?”, li pregunta retòricament un dels protagonistes de la sèrie The good wife al seu interlocutor. I aquest replica ingènuament: “Dient la veritat?” “Noooo!”, exclama l’assessor del governador: “Amb una altra mentida encara pitjor!”

Ningú recorda quan va ser que la mentida es va convertir en moneda de curs polític ja en els temps clàssics. El que sí que tothom ha après és a relacionar els dos conceptes i desprestigiar-los mútuament. Fa 130 anys Oscar Wilde ja ho lamentava. En el seu assaig La decadència de la mentida (Quaderns Crema) el cínic personatge a través del qual l’escriptor justificava el títol del text lloava el mentider professional i el distingia dels polítics perquè aquests ja no conreaven l’engany com calia. És més, els comparava desacomplexadament per determinar “la seva magnífica irresponsabilitat i el seu menyspreu tan saludable com natural per qualsevol prova”. Al capdavall, es preguntava Wilde, “què és una bona mentida? Simplement allò que conté en si la seva pròpia prova”.

Aquí tenim alguns polítics mentint cada vegada pitjor, quedant en evidència i negant-ho amb tota la barra i gens de pudor

Transcorregut més d’un segle, els fets li donen la raó. Aquí tenim alguns polítics mentint cada vegada pitjor, quedant en evidència i negant-ho amb tota la barra i gens de pudor. O es creuen les seves pròpies mentides o bé pensen que combreguem amb rodes de molí. El deteriorament de la cosa pública no havia caigut mai tan baix. Tampoc havien existit mai tantes possibilitats de descobrir un engany. I encara menys la voluntat popular de perseguir-lo, aconseguir-lo, denunciar-lo i castigar-lo.

Passa, no obstant això, que una part del seu ramat l’hi tolera, fins i tot l’hi perdona. Es dedueix que necessiten viure enganyats. És menys incòmode i més fàcil. I com que els líders han deixat de banda els qui els han detectat, només parlen per als convençuts, tot i que saben que només amb ells tampoc van enlloc. Però l’embolic ha arribat a un punt que es veuen incapaços de resoldre’l.

Mark Thompson, en el seu assaig Sin palabras (Debate), reivindica la retòrica clàssica per a la política i denuncia que aquesta font d’inspiració es va perdre amb l’entrada de la publicitat en les campanyes electorals. Ho circumscriu a l’etapa Reagan-Thatcher, quan els Estats Units i el Regne Unit van coincidir, una vegada més, en una mateixa línia d’acció gràcies a la feina d’una única agència internacional. Veiem, doncs, que l’herència que ens van deixar no va ser només la màxima exaltació del liberalisme embolcallat en blancs llenços conservadors i del qual encara estem pagant les conseqüències, sinó també una manera de fer, de dir, de convèncer i d’enganyar que persisteix perquè la política els va fer seus i els seus assessors els van universalitzar.

Aquests dies veneçolans que estem vivint ho demostren. A imatge del castrisme més típic que va fonamentar els seus ideals en l’ús de la propaganda més perversa que es va pretendre única, Maduro exagera Chávez i acaba sent la seva pròpia paròdia. Més a prop, Macron reescriu el seu discurs, ja prou descafeïnat des que va arribar a l’Elisi, i baixa al carrer per recuperar la seva veritat diluïda. Per no parlar del Brexit, que va sembrar amb falsedats una llavor de tan mal germinar que ara ens ha deixat l’esguerro surant pel Tàmesi i el seu espectre vagant per Westminster. Espanya no es queda curta.

Les fal·làcies venudes amb èxit contra Catalunya, per l’Estatut primer i el procés després, han penetrat fins a la dermis de molts ciutadans, convençuts que aquí fa temps que ens amaguem per les cantonades. I no és menys cert que a força d’insistir-hi han aconseguit que es provoquin i aflorin alguns casos que han estat oportunament promocionats com l’exemple necessari.

A força de sinceritat, l’independentisme li va a la saga o fins i tot l’avança. Tant s’han provocat mútuament que al final s’han confós en aquesta batalla sense fi que espera el judici dels propers mesos per dirimir què hi ha de cert en el que ens va passar i què va ser alguna cosa diferent del que ens han volgut explicar. Tant els uns com els altres. N’hi havia prou amb estar al peu de la informació llavors, mantenir fresca la memòria i procurar no cedir a les pressions dels interessos creuats actuals per guardar una idea fresca dels fets que ara li correspon revisar a la justícia. Fets, no intencions. Actes, no declaracions. Realitat, no ficció. Veritats, no especulacions. Aquesta serà la tasca del tribunal i l’obligació dels testimonis. Aclarir la veritat. La dels imputats pot i ha de ser tan subjectiva com interessada. Els ho permet la llei perquè és lògic que un salvaguardi la seva integritat no condemnant-se més del que és imprescindible. És la justícia qui té l’obligació de demostrar la culpabilitat. I ho ha de fer desmuntant totes les falsedats construïdes sobre un conjunt de mentides. I amb proves contrastades i verídiques.