Taxi sense control

En una societat democràtica, els conflictes laborals i socials es resolen mitjançant la negociació, l’arbitratge i l’acceptació de les normes establertes per escenificar les protestes, entre les quals, evidentment, hi ha la vaga. Però els taxistes pretenen resoldre el seu conflicte de competència amb els vehicles de transport concertat (VTC) bloquejant els principals carrers de Madrid i Barcelona, vulnerant de forma molt greu un dret fonamental dels ciutadans com la lliure circulació, amb agressions i violències, respostes parcialment pels VTC. Les autoritats públiques, encarregades de salvaguardar els drets de tots els barcelonins i madrilenys, no han reaccionat davant aquesta protesta descontrolada amb la rapidesa que hauria calgut. La vaga del taxi s’ha convertit en una demostració impune de força dels seus gremis davant d’una Administració molt lenta en la defensa dels drets generals.

El principi d’acord entre el Govern català i els taxistes s’ha cobrat un preu molt alt: la imatge de la Generalitat cedint a les pressions del taxi i l’amenaça d’Uber i Cabify d’abandonar Barcelona davant d’un pacte que obliga els seus conductors a contractar els seus clients amb una hora d’antelació. Les condicions de l’acord difícilment es poden interpretar com les més adequades per elevar la competència i millorar la qualitat del transport urbà. L’acord per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, signat sota pressió, està lluny de garantir un bon transport a Barcelona.

El gremi del taxi té dret, per descomptat, a defensar les seves reivindicacions, però no en té a sembrar el caos i a prendre com a ostatges els ciutadans per imposar unes exigències cada vegada més extremes, que només juguen al tot o res i pretenen expulsar del mercat els competidors. Tampoc té dret a tancar el pas als aeroports o als centres emblemàtics com Ifema. Les carreteres tallades a Madrid, amb detinguts i ferits en les protestes, són fets inadmissibles en un país que presumeix de tenir vies per resoldre els conflictes d’interessos.

Els taxistes han de comprendre que el mercat del transport urbà ha canviat de manera irreversible, i que aquest canvi ha d’estar sotmès a una regulació compartida nova que distribueixi els costos de transició entre tots els agents. Les condicions que es poden exigir són que el taxi i els VTC treballin en les mateixes condicions fiscals i socials en el marc d’aquesta regulació comuna. Les administracions públiques són responsables d’establir aquest marc pactat. Però fins ara han gestionat malament l’enfrontament entre el taxi i els VTC. El Govern es va treure el problema de sobre transferint a les comunitats autònomes i als municipis la facultat de negociar la proporció de llicències entre les parts en conflicte, i va traslladar a les ciutats la responsabilitat de mantenir o anul·lar les llicències dels VTC després de quatre anys.

Madrid és a temps d’imposar una negociació que tingui en compte els interessos dels usuaris, dels taxistes i dels VTC. És a dir, un acord a tres bandes que reguli la coexistència entre els operadors. Però, per a això, cal que acabi la pressió dels taxistes als carrers.