Les diferències en les defenses marquen el judici del procés

Comparteixen les finalitats, però no els mitjans. Els advocats dels líders del procés pretenen que els seus clients siguin absolts o esquivin, almenys, una engruixada pena de presó. Però cadascun ha traçat el seu propi camí per aconseguir-ho. A poques setmanes que comenci el judici al Tribunal Suprem, els escrits de defensa revelen estratègies divergents en els 12 dirigents independentistes. Hi ha els qui plantegen un “judici polític” —que donen per perdut per endavant— i ho refien tot a la justícia europea. I hi ha, per contra, els qui es veuen capaços de guanyar la batalla jurídica i de convèncer Manuel Marchena i companyia que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició ni malversació.

Les al·lusions a la naturalesa política del procés judicial i a la suposada vulneració de drets fonamentals són una constant de gairebé tots els al·legats. Al capdavant d’aquesta tesi se situa el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart. Els seus advocats han convertit l’escrit de defensa en un J’accuse a l’Estat. Per a Cuixart, el judici al procés no és més que un judici contra drets bàsics (d’expressió, de reunió, d’autodeterminació…), la missió de la qual ha estat “protegir, costi el que costi, la unitat territorial espanyola” mitjançant una acció “concertada” dels “poders de l’Estat”. I cita, com a poders, el “jutjat 13”, la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat… i Vox, el partit “masclista i xenòfob” que exerceix l’acció popular.

L’acusació de Cuixart és més punyent per a la Fiscalia, a la qual assenyala per “encobrir la tortura” i “generar impunitat” perquè no persegueix l’actuació dels agents de la Policia que van colpejar ciutadans durant el referèndum de l’1-O. Aquesta és l’única violència de la qual cal parlar en el procés, insisteix el president d’Òmnium, que es presenta —com l’exvicepresident Oriol Junqueras— com a ferm defensor (i practicant) de les vies pacífiques. Cuixart, com també l’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana Jordi Sànchez, insisteix que van tractar en tot moment que les concentracions del 20-S en protesta pels registres judicials es desenvolupessin “de manera pacífica”.

La defensa dels Jordis, els líders de la mobilització independentista als carrers, passa per la denúncia de la vulneració de drets i la invocació a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Passa el mateix, tot i que amb matisos, en el cas de Junqueras i de la majoria d’exconsellers empresonats del Govern català. Els seus advocats estan segurs que no hi va haver cap delicte de rebel·lió, però estan poc o molt poc convençuts que els seus arguments facin forat als jutges del Suprem. “Tot això s’acabarà jugant a Estrasburg, en una segona volta que serà en terreny neutral”, apunten fonts de la defensa. Aquestes fonts insisteixen que una absolució amb dirigents a la presó provisional és una quimera. “Seria un escàndol”.

El fet que alguns acusats comparteixin advocat fa que els seus plantejaments convergeixin. El penalista Jordi Pina patrocina Sànchez i els exconsellers Jordi Turull i Josep Rull, i els seus escrits tenen la mateixa aroma, que combina la denúncia del “procés polític” amb la batalla jurídica. Andreu van den Eynde, d’altra banda, defensa els exconsellers d’Esquerra: Raül Romeva i el mateix Junqueras. En tots dos casos, tracten da forjar un relat propi i alternatiu al de la Fiscalia. “Els fets [de l’acusació] no es corresponen amb la realitat”, suggereix l’escrit de Turull, que després de repassar el context polític (es remunta a la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, del 2010) subratlla, per exemple, que la seva presència i participació durant les mobilitzacions del 20-S va ser “intranscendent”.

L’aproximació de Joaquim Forn, l’exconseller d’Interior, és notòriament diferent. El seu advocat, Javier Melero —el defensor de l’expresident Artur Mas en el judici per la consulta del 9-N del 2014—, ha negat, en declaracions públiques, que el del procés sigui un judici polític. I ha destacat el “prestigi” del Suprem. El seu escrit insisteix a negar cap responsabilitat en els fets. Diu de Forn que no ha fomentat “cap enfrontament ni algarada”, que va arribar al Govern pocs mesos abans del referèndum i que no va donar instruccions als Mossos sobre la manera com havien d’actuar davant de l’1-O. El text ressalta frases seves prèvies a la consulta en les quals diu que els Mossos acataran les resolucions judicials. Com ell mateix, afegeix l’advocat, que va acatar immediatament l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

També Carme Forcadell, l’expresidenta del Parlament, es desmarca dels moments més calents del procés. Recorda que ella no va convocar el referèndum i que la declaració unilateral d’independència (DUI) que es va votar a la cambra autònoma el 27 d’octubre va ser a petició dels grups. El cas de l’exconseller Santi Vila és paradigmàtic. El defensa el mateix despatx que defensa Sànchez, Turull i Rull (Molins & Silva), tot i que amb altres advocats. El seu escrit és brevíssim (nou pàgines davant de més de 150 dels altres) i se centra a subratllar que sempre va ser partidari d’“accions polítiques de consens, contràries a estratègies unilaterals”. La Fiscalia li demana set anys de presó per malversació, però ell replica que va donar “ordres expressament perquè no s’autoritzessin contractacions” quan el referèndum va ser suspès.

Les defenses admeten que no hi ha un criteri unitari. En part perquè, tot i que la Fiscalia pinta els fets com un tot que flueix, hi ha situacions diferenciades: no és el mateix defensar membres del Govern que líders socials o la presidenta del Parlament. Però aquesta divergència de veus no és només necessària, apunten, sinó desitjable: el que aconsegueixi un pot valer per a tots o alguns d’ells, sempre que aquestes veus, adverteixen, no siguin contradictòries. Més enllà dels escrits de defensa, els advocats tenen clar que el judici serà un còctel de plantejaments polítics i jurídics (una cosa semblant va passar en la vista del 9-N) i que alguns delictes, com ara la malversació, es presten més a una discussió tècnica que ideològica.