La justícia i el jazz

“El millor favor que la justícia li pot fer a la democràcia espanyola és absoldre tots els encausats per l’1-O”. Així s’expressa, clar i contundent, com acostuma a fer-ho, Xavier Melero, advocat defensor de Joaquim Forn. El seu document, enviat al Tribunal Suprem, és una bona mostra de la seva capacitat per neutralitzar els al·legats de la Fiscalia, de la qual adverteix que no té causa. I que això es veurà durant el judici que ha de començar d’aquí a uns dies, quan pugui desgranar davant la sala la documentació que demostrarà que la instrucció ha construït un relat paral·lel que, segons Melero, no se sustenta. Per això, diu, no necessita recórrer a consideracions polítiques. Respecta que ho facin els seus col·legues, però entén que aquesta opció s’aparta del que els fets demostren per si sols en el cas del seu patrocinat. Tampoc dramatitza la falta d’unitat de les defenses malgrat que s’ha creat una coordinació entre elles. “Això és com una jam session. La peça és una i sona com a tal, però cada músic té els seus moments de solo”.

Charlie Parker, un dels millors d’aquest estil musical, es referia a aquestes trobades combatives com la diversió de “moltes matinades, molt bon menjar però, en general, molta pobresa”. I afegia que, en qualsevol cas, “la música ha de ser neta, molt precisa. Es tracta de tocar clar i emfatitzar notes boniques”. I aquí és on rau la força argumental dels juristes que afrontaran una vista sobre la qual recauen ja avui tantes expectatives com dubtes. Alguns diuen que el tribunal ho té pelut. D’altres esperen que ho tingui clar, que compleixi la seva obligació. I ja sabem quina hauria de ser. Però, podrà?, en sabrà?, voldrà? l'hi deixaran? A la vista de tot el que ha passat, els dubtes semblen raonables.

De vegades oblidem, i no voluntàriament, que la justícia és un de les tres pilars de l’Estat de dret, i que la seva independència des altres dos per arbitrar quan toca hauria de servir per no relacionar-s’hi més del que legalment els correspongui. Però hi ha sobrades mostres que no sempre és així, i que algunes de les promíscues amistats i ortodoxes conviccions de certs magistrats han condicionat sentències i orientat decisions tan incomprensibles com arbitràries. Aquí tenim el flamant portaveu de Vox a Andalusia, abans jutge, Juanma Serrano. Inhabilitat el 2011 i rehabilitat després, el Constitucional va acabar rebutjant la seva petició de reingrés a la carrera judicial. No consta que li veiés un tarannà intransigent per mantenir-lo apartat però, escoltant-lo aquesta mateixa setmana en el debat d’investidura de Moreno Bonilla, sembla lògic que no es permetés que es tornés a posar la toga de la balança qui defensa que el seu partit és el del sentit comú. I si així ho pensa i així ho defensa és per la constant tergiversació de dades i fonts esgrimides, com si fos un observador de trilers i un alumne avançat de Trump. Si amb aquest exemple no n’hi ha prou, obrim l’objectiu i recordem el recent període d’inseguretat jurídica dels afectats per l’impost de les hipoteques a causa d’una sèrie d’incomprensibles decisions que, malgrat les justificacions posteriors, segueixen a l’espera d'una explicació lògica que aporti la transparència imprescindible per a la tranquil·litat del sistema.

Que la cúpula de la justícia espanyola necessita una bona sacsejada democràtica és d’una obvietat extrema. Que no es pot estendre el dubte a tots els seus agents és d’una clara necessitat. Que els primers interessats han de ser els seus propis actors és d'una urgència pragmàtica perquè sense aquest paper imprescindible permeten que l’ombra de la sospita enfosqueixi la seva feina. Tota. Per això és tan important el judici als independentistes catalans.

Consta que els membres de la sala segona del Tribunal Suprem a qui competeix el judici de l’any en són conscients. I que penja sobre els seus caps la mateixa espasa que la deessa que els empara branda a la mà com a símbol de força per imposar les seves decisions. Per això saben la responsabilitat afegida que assumeixen a l'hora d'ajudar a netejar la mala imatge que la justícia té entre els espanyols en contrast amb les avaluacions que en fa la Unió Europea. Aquí tenim el Financial Times per corroborar-ho. Per això Xavier Melero se sent optimista. I potser per això el president Marchena no sembla que tingui cap inconvenient a citar tants testimonis com li han proposat ni a facilitar la presència d’observadors com Amnistia Internacional, atès que si les sessions seran retransmeses per televisió no hi ha res a amagar, com ha assenyalat la fiscal general de l’Estat.

Succeeix, no obstant això, que la transparència es manifesta quan ha desaparegut la confiança i la societat aposta per la vigilància i el control, segons el filòsof Byung-Chul Han. Caldrà veure si, en aquest context, Charlie Parker es podrà lluir.