Les bruixes es deixen retratar

Les bruixes ballen, corren al voltant del foc, fan conjurs, preparen pocions i ungüents i es dediquen, en resum, a les seves coses de bruixes, inclosa la confraternització amb el dimoni —“lo Satanàs, tot peludot”—, encara que sense arribar a consumar, que hi ha nens.

Així apareixen, en tota la seva esplendor, aquestes sinistres i dissortades dones, fotografiades amb minuciós detall a les pàgines de Bruixes de Viladrau (2018), un llibre del fotògraf Luis Salinas i l'escriptora i traductora Verónica Canales, que documenta des dels seus orígens el ja popularíssim Ball de Bruixes que se celebra per Tots Sants des del 1997 a la població situada a la falda del Montseny. En aquesta festa, esdevinguda espectacle teatral, cada vegada més professionalitzat, bona part de la població femenina local (incloses algunes descendents de les protagonistes autèntiques) recrea, posant més llenya al foc, la història real de la cruenta i terrible caça de bruixes que va tenir lloc a Viladrau entre el 1618 i el 1620, un fenomen que va combinar psicosi col·lectiva, venjances personals i violència de gènere, que en diríem ara, i que va acabar amb 14 veïnes penjades acusades de bruixeria (curiosament el mateix nombre que a Salem). La zona de les Guilleries, és ben sabut, era rica en bruixes al XVII i d'aquí ve la dita, encara recordada, “de Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes”.

És fantàstic i hipnotitzant poder observar les bruixes de Viladrau detingudament, amb tranquil·litat, a casa i no enmig de la freda i fosca nit, en plena junta o aquelarre, empassant saliva i fent la figa per conjurar-les, sense saber si et descobriran i s'abraonaran sobre teu per apedregar-te, glups, o provocar-te el goll: quina por! És un privilegi fer un cop d'ull a les fotos del llibre i submergir-se en la representació, gaudir de primers plans, reconèixer aquesta o aquella amiga (o el dimoni), reviure les emocions i els ensurts. També observar com les bruixes es pentinen (!), es maquillen, es vesteixen, ja que les magnífiques imatges de Salinas documenten així mateix els preparatius i els assajos.

El llibre (editat per l'Ajuntament de Viladrau), que inclou, a més, una sèrie de fotos en blanc i negre d'inquietants paisatges que freqüentaven les bruixes (a veure qui és el maco que gosa endinsar-se en el bosc), té un pròleg de l'alcaldessa, Margarida Feliu, ella mateixa, amb perdó, una mica bruixota (en el sentit que participa en la representació com a narradora). Feliu explica l'origen de la festa, el seu propòsit de recordar les 14 dones de Viladrau considerades malignes fetilleres i l'esforç i la il·lusió col·lectius que suposa l'espectacle. “El Ball de les Bruixes”, recalca, “és també la persecució de les dones, la història de les masies, el coneixement de la natura i el sentiment de pertànyer a un poble, tant si tens la sort d'actuar, com de col·laborar o senzillament de formar part del públic”.

“L'objectiu del meu treball ha estat essencialment documentar”, assenyala Salinas, veí de Viladrau, prenent una cervesa a la plaça. “He fet fotos cada any i s'hi pot veure l'evolució, que ha estat brutal, des de les primeres representacions en aquesta mateixa plaça, amb més gent actuant que espectadors, fins a les recents a l'esplanada d'entrada del poble (des del 2014) amb un públic massiu”. El fotògraf destaca el revulsiu que va suposar l'arribada a la direcció d'Albert Arévalo, que va fer un salt d'escala en la professionalització. Per a Salinas, l'èxit del Ball es basa, sobretot, en la il·lusió de la gent que hi participa.

El fotògraf explica que fer les fotos del llibre va ser molt difícil: “La majoria es van fer de nit, amb il·luminació molt dura i enmig d'una representació molt dinàmica. T'obliga a ser molt ràpid”.

Per a Verónica Canales, autora del text, el Ball de Bruixes té interessants i fèrtils contradiccions, resultat d'haver nascut com a extensió de la Fira de la Castanya. “Es barregen història, una història tan terrible de violència, i folklore: les bruixes de nassos grans, berrugues i escombres, que curiosament responen a l'arquetip creat pels perseguidors, quan en realitat qualsevol podria haver estat condemnada, totes nosaltres; però, és clar, són necessitats teatrals”.

En tot cas, conclou Salinas, el llibre “és un homenatge a aquestes dones que van ser assassinades i un afany per recordar-les: mentre ho fem mai estaran del tot mortes”.