Ser bruixa a Catalunya era molt pitjor

Ser bruixa a Catalunya era molt pitjor que ser-ho en qualsevol altre lloc d'Europa, d'acord amb la investigació que ha fet l'historiador Pau Castell (Tremp, 1984), professor d'Història Medieval a la Universitat de Barcelona i autor de la tesi Orígens i evolució de la caça de bruixes a Catalunya (segles XV i XVI), que recull 300 judicis i documentació inèdita. La precocitat, la intensitat i la duresa de la caça de (per descomptat suposades) bruixes al territori català no van ser comparables a la resta d'Espanya i li atorguen al fenomen una sinistra preeminència al conjunt de tot Europa.

L'estudi, que ratifica els coneguts versos d'Espill (1460), del valencià Jaume Roig (“a moltes han matat / en foc cremades / sentenciades / en bons processos / per tals excessos / a Catalunya”), inclou una esgarrifosa llista de persones jutjades per bruixeria —més de 200— en la qual consten els noms, els llocs d'origen, els tribunals que les van processar i les penes que van patir. Estremeix veure les vegades que es repeteix la freda paraula execució —generalment a la forca, i no a la foguera—, amb només uns comptadíssims casos amb final feliç com el de la Cebriana de Reus, el procés de la qual el 1597 es va resoldre amb “desestimació de la causa”. Menys afortunades van ser la seva homònima Cebriana de Conilo, penjada, i Margarida de Riu, coneguda com Jaumeta, que va morir mentre se li aplicava turment perquè confessés tractes carnals amb el diable i l'osculum infame (el tradicional petó al cul). El desterrament, la reconciliació en acte de fe, la confiscació de béns i la llibertat sota fiança van ser les penes d'altres acusats de ser bruixes o bruixots.

El secret de la virulència catalana contra la fetilleria no ha de buscar-se, diu Castell, “en el fet que aquí fóssim menys tolerants o més crèduls” sinó, déu n'hi do, en la descentralització. “La gran autonomia judicial de la qual disposaven els poders locals a Catalunya, especialment a les zones de muntanya, com els Pirineus”, explica Castell, “fa que els processos als sospitosos de bruixeria i la seva execució es duguin a terme en l'àmbit mateix del suposat crim, on l'animositat cap al reu és molt major”. L'historiador apunta que la caça de bruixes és un fenomen que va “de baix a dalt”, una “psicosi col·lectiva” alimentada per la superstició, la por, els rumors i la (mala) fama de la sospitosa. Un fenomen que “surt no dels magistrats sinó dels veïns, que són els principals acusadors”. “Quan el tribunal comparteix la por i la malvolença”, assenyala, “la caça és duríssima”.

Per a les bruixes (i a diferència del que podria semblar), com més lluny de casa i més amunt en la línia del poder se les jutjava, millor els anava. Curiosament, els inquisidors catalans mostren una relativa prudència, i fins i tot escepticisme, respecte dels crims de bruixeria, al contrari que les corts locals i senyorials. Algunes dones es van salvar després de ser condemnades, precisament, en apel·lar a instàncies més altes (i llunyanes). Una suposada bruixa d'Estac (Lleida) que havia confessat fins i tot haver matat nens —cosa molt pitjor que fer apedregar o convertir aliments en gripaus— es va salvar en apel·lar al Tribunal Inquisitorial de Barcelona, que la va tornar a interrogar i la va castigar només amb desterrament, així que probablement li va salvar la vida en allunyar-la dels seus veïns.

Al seu estudi, Castell destaca que Catalunya té el “dubtós honor” de ser molt precoç en la caça de bruixes, i assenyala les ordenacions contra elles promulgades el 1424 per les autoritats de les Valls d’Àneu (Lleida), contemporànies amb les primeres manifestacions del fenomen a Europa. Indica també les particularitats de les bruixes catalanes, com anomenar el diable “boc de Biterna” o la fórmula màgica per volar a l'aquelarre, després d'untar-se amb ungüents “les exelles e lo petenill”: “Pich sobre fulla e que vaia allà on me vulla”.