Parlem d’Eslovènia

El president de la Generalitat, Quim Torra, no és un líder polític en ús. Normalment, es veu a si mateix com el vicari d’un altre president però de vegades decideix anar per lliure i deixa anar el seu esperit més indòmit: un dia demana als CDR que “pressionin”, amb el esglai consegüent del conseller que els ha de mantenir a ratlla, i un altre advoca per la via eslovena cap a la independència, saltant-se el programa electoral de Junts per Catalunya, el seu propi discurs d’investidura i el mateix Pla de Govern.

L’entorn del president va venir a dir que el que havia volgut destacar Torra no era la derivada violenta del cas sinó la determinació del poble eslovè per aconseguir la independència. Si el tema és la determinació, no hi ha gaire a discutir: en el referèndum d’independència d’Eslovènia del 23 de desembre del 1990 va votar a favor el 88% del cens, la qual cosa és molta determinació, si ho comparem amb el 37% del cos electoral que van suposar els vots afirmatius en el referèndum de l’1-O o la suma de JxCat, ERC i la CUP en les eleccions del 21 de desembre del 2017.

Ningú ha parlat del tipus d’estat que el poble eslovè va aconseguir amb la seva indiscutible determinació. Abans que l’ocurrència eslovena s’oblidi, no fa cap nosa una petita reflexió sobre el que aquest petit país exiugoslau pot tenir de modèlic per al cas català. La pregunta que podem fer-nos és si a l’Europa posterior a la caiguda del Mur el simple fet d’aconseguir la independència proporciona per se una democràcia de més qualitat, menys grau de corrupció, més felicitat general, o una riquesa superior a la mitjana.

Si ens fixem en el PIB per habitant, Eslovènia continua sent clarament més pobre que la mitjana europea

En el Democracy Index del 2017 de la revista The Economist, Eslovènia es va situar en la posició número 36, dins del grup de les democràcies defectuoses (flawed democracies). Significativament, en el selecte club de les 19 democràcies plenes del món que encapçalava Noruega i tancava Espanya no hi havia cap república exiugoslava ni exsoviètica. L’associació Freedom House també mesura la democràcia dels països. El 2018 Eslovènia va obtenir una puntuació de 2,07 en una escala que va de l’1 (màxima democràcia) al 7 (mínima democràcia). Des de l’1,89 del 2013, l’índex d’Eslovènia fa quatre anys seguits que va empitjorant.

L’epígraf en què Eslovènia va puntuar pitjor en l’índex de Freedom House és el de la corrupció (2,75). En aquest àmbit Eslovènia no està en una situació especialment pròspera. Segons l’edició del 8 de maig del 2013 del periòdic digital brussel·lès EUobserver, Croàcia i Eslovènia eren els països més corruptes de la Unió Europea. El diari citava una enquesta de la companyia Ernst & Young en la qual el 96% dels entrevistats eslovens va declarar que les pràctiques corruptes eren freqüents al món empresarial del seu país —molt per davant d’Espanya, on el percentatge era del 65, i a una distància sideral del 10% de Suïssa. (No hi havia cap república exiugoslava o exsoviètica que s’apropés a aquest guarisme.)

Si Eslovènia no és una democràcia modèlica ni un país lliure de corrupció, tampoc és una societat especialment feliç. El World Happiness Report té un índex sofisticat de felicitat que combina variables com el PIB per habitant, l’esperança de vida, el sentiment de llibertat o la percepció de corrupció. Prenent les dades del període comprès entre el 2014 i el 2016, Eslovènia se situa en la posició número 62 del rànquing, molt lluny del podi que ocupen Noruega, Dinamarca i Islàndia, i 28 graons per sota d’Espanya. (La primera república exiugoslava o exsoviètica de la llista és l’Uzbekistan, que ocupa el lloc 47.)

Si ens fixem en el PIB per habitant, Eslovènia continua sent clarament més pobre que la mitjana europea. Si la Unió Europea de 28 membres té un índex 100, Eslovènia està en el 85, per darrere del 92 d’Espanya i a anys llum del 253 de Luxemburg, el 156 de Suïssa o el 146 de Noruega. (Cap república exiugoslava ni exsoviètica s’apropa mínimament al 100.)

En resum: la gran determinació del poble eslovè li va conduir a l’anhelada i, probablement, merescuda independència, però amb la perspectiva que donen els lustres transcorreguts des de llavors ja podem dir que la independència en si mateixa no ha convertit Eslovènia en la Noruega o en la Suïssa —ni tan sols en l’Holanda— de l’Est d’Europa.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB