Un any de transició per relligar política i empresa

Ni Josep Sánchez Llibre, flamant president de Foment del Treball, ni qui assumeixi al maig la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona, com a relleu de Miquel Valls (quatre candidats en unes noves eleccions nou anys després!), determinaran la marxa del PIB català el 2019. Tampoc serà essencial l’estrena de Pau Relat a Fira de Barcelona, malgrat el soroll que ha generat la designació del nou president. Més aviat, aquestes estrenes donaran idea de si els colors polítics es reposicionen en l’economia institucional, i com aquesta aconseguirà relligar-se a les administracions catalanes després d’un temps donant-se l’esquena. Però, de moment, afectaran ben poc les dades macroeconòmiques.

L’activitat continuarà al marge d’aquests noms propis. Hi ha consens entre els serveis d’anàlisi que l’economia catalana tornarà a créixer a ritme ferm el 2019. Els pronòstics ballen entre el 2% dels més pessimistes i el 2,4% dels qui dirigeixen la confecció dels pressupostos. Unes bones dades malgrat que continuarà el procés de desacceleració general, motivat més pel que passa de portes enfora que no dins del Principat. Les dèries de Donald Trump, el futur del Brexit o l’evolució del petroli han demostrat tenir més pes en la macro catalana (molt dependent de les exportacions) que les decisions internes (pressupostos prorrogats) o la incertesa sobre el Govern de torn. Amb efectes a curt termini només és coneguda una excepció a aquesta conclusió general, la de l’octubre del 2017, que va deprimir (uns mesos) el comerç i el turisme i va acabar amb milers d’empreses allunyant el domicili social de Catalunya. Malgrat això, el 2017 va ser un bon any, amb un creixement del PIB d’un 3,4%.

Així, les estadístiques diuen que l’economia continua anant bé i que l’impacte del procés ha estat controlat. Fins i tot, es preveu que l’atur a Catalunya es torni a apropar al 10% després d’anys castigant les famílies i precaritzant el mercat laboral. És la millor dada per a una bona part de la població, la que fa anys que sent allò de la sortida de la crisi, de l’arribada d’inversions foranes (sobretot tecnològiques) i de notar poca cosa més a les butxaques que la inflació i l’encariment dels preus dels pisos.

Respecte a la crisi per la marxa d’empreses iniciada a finals del 2017, enguany serà un exercici de transició. Les empreses ja no se’n van, però tampoc tornen (amb alguna excepció comptada). Alguns economistes van advertir que els efectes no serien immediats, que es començarien a percebre dos o tres anys després. A partir de llavors, deien, es podrien confirmar els pitjors presagis: canvis efectius dels centres de decisió, inversions fugint dels centres de treball locals per d’altres més motivadors, destrucció de llocs de treball. I vet aquí que el 2019 és l’any segon després d’aquells fets, i els despatxos d’advocats que van gestionar la marxa d’empreses ni estan gestionant les possibles tornades ni les esperen. Els qui relliguen empresa i política s’hi hauran de posar. Per a això, i per dissenyar una política econòmica que rutlli. Perquè el PIB continuarà viu el 2020.